L’ÚS D’ARMES A ONTINYENT AL SEGLE XVI

Ontinyent rural em sembla una iniciativa preciosa i corprenedora: girem la cara i mirem al nostre passat, amb la qual cosa ens trobem amb les maneres de viure dels nostres avantpassats, de les avinenteses que van aprofitar, algunes de les quals van ser atropellades per un tren anomenat temps: molins, batans, gel, cucs de seda, etc. Pense que hem de trobar cohort en el record, però sempre cal mirar endavant perquè ja se sap: quan es tanca una porta, s’obri una finestra, o dues.

En la meua joventut, per motius acadèmics, vaig escorcollar els arxius municipals d’Ontinyent i d’Albaida; buscava «llibres de crim» (judicis) de finals del segle XVI i començaments del XVII. Us ho podeu creure, són una meravella, et transporten literalment al passat, ens descobreixen la quotidianitat, els costums i, sobretot, la llengua que, tot i els entrebancs històrics, mantenim viva i preciosa. Us parlaré d’un dels costums que, afortunadament, hem perdut: l’ús de les armes.

Posseir armes era tan normal com alçar-se cada dia per anar a fer faena. Així ho reflecteix un testimoni en ser preguntat per un traginer acusat de furtar forment a l’Agrillent el juny de 1574: «ell dit testimoni li dix qu.estava espantat de com anava tan desbrasat y sense espasa, que no solia anar axí...». De fet, la detenció la fan entre dos hòmens armats: «... los dos hòmens vingueren a cada hu una espasa y.l prengueren». Trobem un altre exemple de l’any 1569 en una baralla a les portes del bordell en la qual dos hòmens s’encaraven l’un a l’altre: «la hu dels quals li vingué al davant a ell testimoni, lo qual se nomena Ambrós Romeu, ab la espasa empunyada, portant la punta per davant, y l'altra mà posada envés la cinta, a modo de portar arcabucet». A veure, en realitat eren dos milhòmens malcarats, sort que la justícia sabia com de fàcil es treien les armes a relluir i tenia eines per a amansir-los: «E dix ell testimoni: "Per cap de nostre senyor, sabent lo que y a entre nosaltres no h'i haveu de venir de davant", y ell testimoni respongué dient-li: "Què y a entre nosaltres?". Y així en estes rahons se acostaren la hu a l'altre y lo dit Ambrós Romeu li dix: "Ja sabeu que tenim pau y treua, sinó, d'altra manera yo us enderrocara aquí"». A aquest testimoni l’interrogaven per tal de saber: «que ab qui ha tengut estos dies propassats en la dita e present vila de Ontinyent, e per què, e qui li ha pegat la coltellada que té en lo braç, e en quin lloch e part de la dita vila ha tengut la dita qüestió, e que diga tot lo que sap». Quan hi havia alguna baralla, segons sembla cosa freqüent, la justícia posava “pau i treva” entre els contrincants durant un període de temps, i si es trencava aquesta sentència, les penes eren duríssimes, des dels assots, empresonament o bandejament.

En un judici de 1603 de l’arxiu d’Albaida es recull un gran enrenou que hi va haver quan un morisc de Benissoda va pegar un tret de pedrenyal a la cama d’un veí d’Albaida. A conseqüència del soroll del tret i dels crits que pegava l’agredit demanant ajuda, immediatament es va fer la crida de “Via fora!”, amb la qual cosa, tota home major de 16 anys havia d’empunyar la primera arma que tinguera a la mà i acudir a la crida. Així ho explicita un dels interrogats: «... y de continent deixaren la fahena y ab la corbella en la mà, en compañia del dit Juseph Monsó, anaren envés a hon havien sentit dita escopetada». Un altre matisa la qüestió de l’edat: «... ell volia anar a veure los crits que havia sentit y no se'n volgué portar dit fadrinet en sa compañia per ser fadrinet de quinze anys y no portar encara armes».

En un altre judici per uns fets ocorreguts a Agullent el 1595 per una qüestió de deutes no cobrats, apareixen moltes armes i, fins i tot, objectes que podrien ser usades com a tals sense ser-ho: «E aquell, ab una podadora que portava en la mà anava enviant colps ab aquella». El cas és que el veí va trencar la paret mitgera (citara o barandat com es recull al judici) i va entrar a la casa de qui li devia els diners. Aleshores el matrimoni es tancà a la cambra amb el xiquet, però el marit: «se lleva del llit y es posà los sarauells y la casaca y prengué la espasa, y ella li dix que no yxqués, y sentint al dit Andreu Soler que estava a la porta de la cambra dient: "Per cap de tal que's tinch de matar”». Amb la cridòria que hi va haver, va acudir al justícia, l’agutzil portava: «ab la albarda la apuntà als pits que.s tingués."Tenti al rey". Y vent que no.s volia tenir li pegà un colp ab la albarda en lo bras, y li féu soltar la podadora».

Bé, no ho faig més llarg, acompanye el text amb unes imatges de les armes que han aparegut al text. També vull dir l’avanç que suposa per a la pau al carrer que hui ho hi haja tanta facilitat de tindre armes, tots veiem què passa en llocs on encara les branden com si res.