L’ÒLIBA 2022
L’any passat va ser la primera vegada que ficava el nas en un assumpte
d’aquesta naturalesa. L’assumpte, la meteorologia, sempre m’ha agradat,
sobretot quan l’emissor de les previsions eren hòmens o dones del poble que, en
veure un núvol, un tipus de vent, algun animalet per l’horta, o qualsevol altre
indici de canvis d’oratge ho deien i quasi sempre encertaven. Els dolor dels
ossos, les reunions d’oronetes per a partir cap al sud i altres indicis sempre
orientaven els predictors. I els refranys, autèntica font de coneixements,, ho
corroboraven. De llarga previsió, hui en fa la NASA o els models que diuen
europeus. Tiren el tret de dir si hi haurà més o menys precipitacions, calor,
fred, etc. Però les “Cabanyoles” (la cabañuelas en castellà) dites així, no recorde
un altre nom, pretenen predir l’oratge que farà l’any vinent prenent com a
model els 24 primers dies del mes d’agost; els dotze primers anomenats “anades”
i els següents en ordre invers, les “tornades”, que el majors deien que eren
molt més segures que les anades. Com deia, l’any passat va ser el primer any, i
la novatada es va notar, no en les previsions (més o menys encertades o
equivocades), sinó en les notes que prenia. Així, els primers dies hi havia un
lacònic “calor”, “vent de ponent” o “núvols pertot”. Aquestes o notes semblants
omplien la informació de tot un dia. A poc a poc, la informació va augmentar,
cosa que es va agrair a l’hora d’emetre un vaticini.
Ja ho vaig dir l’any passat i enguany em ratifique: és molt més divertit
observar que predir. Tot i això tot forma part d’un entreteniment que em ve de
gust agafar i m’ho passe d’allò més bé. Em ric de mi mateix posant els ulls en
racons que escorcolle a veure si em diuen alguna cosa i em ric perquè,
interpretar, interprete, però no deductivament, clar. Per exemple, em fa riure
que un fet, com ara les oronetes que busquen un fil encarat a l’eixida del sol
signifique alguna cosa més que, com que de nit no tenien llençol nòrdic, han
passat una miqueta de frescor i ara, de matí, busquen la calidesa d’un sol
inofensiu, feble i tebi. En la meua arrogància predictiva trasllade aquesta
frescor al mes que li toque.
Precisament, enguany, les notes han estat molt més llargues, inquisitives,
petulants i, de vegades, se m’han literaturitzat. Ja se sap el que es diu de la
cabra... El cas és que m’agraden més les observacions que no les prediccions i
he pensat mostrar-ho tot als amics que llegiu aquestes línies; ja ho veieu, res
a amagar i, potser, alguna cosa per a gaudir.
Fa molts anys, la sala anomenada “València cinema” acollia el millor teatre
que es duia a València, fins i tot li feia dentetes al Principal. Companyies
com Dagoll Dagom, Comediants, Joglars, Teatre Lliure o el Tricicle mostraven a
València el bo i el millor del teatre català contemporani. Hi van fer una obra
teatral anomenada “Per davant i per darrere” de l’autor anglés Michael Frayn
que va assolir un gran èxit i ben aviat va ser traduïda i representada en
català. La meua memòria no aconsegueix recordar la companyia però, per al cas,
tant se’n fa. L’obra mostrava, en la seua primera part un vodevil, una
comedieta; per a la segona part, es girava la façana que mostrava l’escenari i
es veia què hi havia darrere, és a dir, la relació, de vegades difícil, entre
els actors i actrius. Una meravella d’obra.
Per això he pensat mostrar el davant i el darrere de l’Òliba 2022. L’Òliba,
per a qui no ho sàpia, és el nom del fulletó predictor que faig, dedicat a
l’òliba que veig constantment en les meues observacions nocturnes. Així doncs,
“per davant” hi haurà les observacions, les notes preses in situ, en calent,
sense retocar més que en allò lingüísticament necessari. “Per darrere” hi haurà
la predicció, perquè vegeu per on circulen les “deduccions” climatològiques.
Al remat, com sempre, l’objectiu és passar una bona estona, quasi l’únic
objectiu. Ara, com que tindreu les observacions, podreu entrar en el joc de les
prediccions. Encara que cada ull, potser, observarà una cosa distinta. Jugueu,
a veure si us aficioneu.
PER DAVANT: L’OBSERVACIÓ
LES ANADES
1 d’agost: agost
Ha canviat l’oratge. La nit ha sigut fresca fins al punt d’haver de buscar
el llençol a la matinada. El dia ha estat càlid però amb un ventet fresc que
anava mudant de direcció i que feia anar a la deriva el flotador unicorn LGTBI
(pels colors de la crinera i la cua) que tenim a la piscina. Al nord del País
Valencià hi ha hagut tempestes bestials carregades de pedra que han fet malbé
moltes collites d’estiu, com ara melons d’alger o bresquilles. Del centre cap
al sud no hi ha hagut cap pluja però sí que s’ha notat el canvi d’oratge. Un
exemple: el dia 31 de juliol, de vesprada, em van inflar els mosquits dels
genolls cap avall; el dia 1, ni una picada. Alguna cosa ha canviat, segur. De
vesprada es va ennuvolar prou i, a poqueta nit, hi va haver una ullada de sol
entre els núvols; el que diuen en castellà “sol por ventana, agua por la
mañana”. Ja es veurà.
2 d’agost: setembre
La finestra d’ahir no devia estar ben oberta ja que no ha plogut ni una
gota. La nit ha tornat a ser fresqueta i l’AEMET ha posat en alerta groga quasi tot l’interior del nostre territori.
Bufa el vent de llevant amb alguna ratxa més forta que mou el tendal de la
terrassa però no ha calgut enrotllar-lo. A la tv han explicat els/les de
l’oratge que aquesta setmana entraran a la península fins a quatre borrasques,
cosa gens habitual per a un començament del mes d’agost. Al nord de la
península encara no s’han assabentat que hem entrat a l’estiu ja que les
temperatures rarament passen dels 22 o 23 graus de màxima: “el caloré de
l’hiver” que deia la nostra antiga alcaldessa de València.
3 d’agost: octubre. Dia de la paella del retor.
La nit ha tornat a ser fresca i el ventet ha canviat de llevant a primera
hora, a ponent a la matinada, però sempre fresquet.
La paella del retor és un homenatge laic a la tia Anita (la meua sogra que
va faltar al novembre passat). Ella era una dona extraordinàriament pragmàtica,
de tant en tant ens recordava que ella no volia que li portarem flors al
cementeri: «El que m’hàgeu de fer, en vida, porteu-me dolcets i floretes que me’ls puga
disfrutar». Ara va i quan el de la funerària ens dona la factura, veiem que hi havia
80 euros per a fer-li una missa. Els retors cobren a 160 euros l’hora!!! Ni un
catedràtic d’universitat els cobra. Com que la tia Anita no era gens religiosa
vam pensar que amb els 80 euros ens podríem fer una paella en el seu record. Ha
quedat instituïda per a tots els anys.
La mar estava hui ben moguda, un comensal de la paella m’ho ha dit. El dia
ha eixit clar, producte del vent de ponent que neteja l’atmosfera que ha bufat
tota la nit. Els pocs núvols que hi havia recorden una vella pantalla de
Windows o una estampa dels Simpsons. Ha fet calor, però sense ofegar i,
a la nit, torna l’aire fresquet. La deriva de l’unicorn LGTBI, que buscava
indefectiblement el racó de l’est, em diu que el vent dominant ha sigut de
ponent, però no aquell abrasador clàssic dels estius. Les xitxarres han cantat
tot el dia, els oriols estan més calladets i els dragonets, a la nit, ixen al self
service del farolet, com totes les nits.
Les plantes ornamentals també em diuen que els primers dies d’agost no han
estat sufocants ja que estan boniques, ertes i elegants.
4 d’agost: novembre
Bones notícies, ha amanegut ennuvolat, no són núvols de pluja imminent, però
potser sí per a novembre. La nit ha tornat a ser fresqueta amb règim de vent de
ponent. En fer-se clar, la tònica és la quietud; no es mou ni una fulleta de la
part més alta dels pins. Els oriols canten, els teuladins (xeus a Ontinyent)
persegueixen insectes, llevat d’un que, no sé per què, persegueix un puput,
cosa que no havia vist mai; segurament el puput ha descobert el niu dels
teuladins i aquestos es defensen. El gesmiler emana la seua aura d’olor
penetrant. I les xitxarres? Canten i canten mentre les formigues silents
tracten d’omplir el seu castell amb el sucre que hi ha a l’armari on guardem el
dolç. Cap a mitjan matí, els núvols encara no han escampat, el llevant
resisteix, a ponent els núvols es quartegen i s’obrin grans clarianes.
Calor, hui ha fet molta calor, 37 graus a la platja de Tavernes de la
Valldigna, lloc on hem dinat. En tornar a la muntanya carletina, les xitxarres
semblaven arribar a l’èxtasi, cantaven com si estigueren fent un botellot
il·legal. A la nit callen, bé, en realitat calla tota la natura. Deu ser això
algun símptoma evident del canvi d’oratge? No ho sé. Les xitxarres, o s’han
mort totes de repent, o estan totes a urgències de traumatologia per a curar-se
les ales o les potes amb què fan tan estrident soroll.
La vida, però, segueix. Els mosquits piquen, els dragonets fan cacera
vertical, igual que es netegen les cristalleres del Palau de la Música de
València. Tombat en terra de qualsevol manera (com deia el poeta) he vist
passar una estrella fugaç ben bonica.
5 d’agost: desembre.
La nit ha mostrat clemència i ha deixat dormir; ha sigut, com les
anteriors, fresqueta. El sol volia eixir com tots els dies, però una gran
nuvolada que hi havia per llevant li ho ha impedit. Núvols matiners que es
desfaran i tornarà la calor. A hores d’ara, només uns pardals manifesten la
seua presència, com ara els oriols.
El dia ha sigut pesat, de molta calor, i avorrit per a les prediccions
(avorrit per a un neòfit com jo, clar). Espere que les tornades siguen més
torbades i que hi haja moltes més coses a observar. De les xitxarres, no vull
tornar a parlar, ni dels dragonets que segueixen acudint al self service
d’insectes. Les víctimes, potser em volien orientar en les prediccions, ara ja
no poden; els botxins no m’han dit res de nou. En fi, com ahir, a la nit tothom
callat, regna el silenci, com quan neva a l’hivern; i la foscor que arriba
lenta. Des que ha començat l’agost, no hem vist la lluna, està minva i ix
tardíssim, així, les nits es converteixen en goles de llop. Així mirant el cel,
tractant de sorprendre’l en algun indici, resulta que m’ha sorprès ell a mi i
m’ha regalat una estrella fugaç, la segona de l’estiu que veig sense la
intenció de veure-les, com ho faig amb
les llàgrimes de sant Llorenç, les perseides.
6 d’agost: gener
La nit ha sigut una miqueta més bascosa que les anteriors, però
ambientalment, òlibament, igual: fosca, silent, càlida.
A mitjan matí hem abandonat l’observatori de la muntanya carletina, on
l’unicorn LGTBI es movia cap al racó de ponent, és a dir, bufava llevantet tot
i que la calor seguia forta, al voltant de 30 graus. A la terrassa de casa es
gaudeix del llevant enmig de tanta calor, l’aire del Cabanyal. L’observador no
veu res més digne de transportar al paper. El vent de llevant segueix sense
parar tota la vesprada i part de la nit. A la tv insisteixen a dir que a
València fa xafogor intensa. A quina València? A la que jo visc no es nota gens
ni miqueta, visca la brisa marina!
Els informadors d’Ontinyent m’han dit que la Solana (nord cara sud) hi
havia boira a poqueta nit i a l’ombria (sud cara nord) No. A València, cap a
l’oest, també estava ple de núvols. Anotat queda. Ah! Uns deu minuts abans que
acabara el dia ha vingut al món un nou membre de la família: Visca Cataleya!!!
Ja ho veurem, però segurament deu ser fredolica perquè el primer que ha notat
és molta calor.
7 d’agost: febrer
La matinada més càlida i humida de les que comptem en les anades. He tingut
calor al llit, he suat, he hagut de girar el coixí, cap novetat per a un 7
d’agost. El matí càlid, el vent de ponent ens ha arribat empès per la frescor
que acomet el centre de la península. Demà, diuen, canviarà la cosa.
Tot el dia de ponentada, fins i tot hem posat l’aire condicionat a casa per
segona vegada en tot l’estiu. Espere que les tornades canvien el pronòstic per
al mes de febrer del 2022.
8 d’agost: març
La xafogor s’ha acabat i, a més, de forma radical: una llevantada ha
substituït la ponentada, per si això fora poc, ha arribat la pluja. S’ha posat
a ploure a València entre les 8 i les 9 del matí i ha continuat fins que ha fet
uns deu litres. Al març, ja ho sabem, sant Josep omple els carrers de València
de gent i d’alegria. Fa dos anys que no se’n fan a causa de la pandèmia, ara
volen fer un simulacre de falles al setembre, com diria la meua sogra, cagar a
mig cul; però clar, s’hauran de cremar les falles del 2020 que estan guardades
a la fira de mostres (que no mostra res des de fa any i mig). Caldrà esperar a
les tornades a veure si es confirma el mal oratge. Sembla assegurada la
presència del vent, eixe vent tan característic del temps de falles que n’ha
tombat a terra alguna de les grosses, eixe vent que enrotlla les banderetes de
la senyera i tapa el blau. Sembla que la natura, o si es vol el poètic Èol, vol
recordar que formàvem part del regne d’Aragó.
Tot el litoral de la província de València s’ha remullat més o menys fins i
tot a les comarques de la Ribera, la Safor i alguns punts de la Vall d’Albaida.
De vesprada segueix bufant el llevant i, a Piles, els núvols han sigut
constants llevat d’algunes ullades descarades de sol. A la nit segueix bufant el
llevant i els núvols manen a la volta del cel. El vent no s’ha adonat que s’ha
fet de nit i bufa com de dia: llevantet; els núvols senyoregen pel cel. He
pujat a la terrassa i no he vist l’òliba. L’oratge en porta uns i se n’emporta
uns altres.
9 d’agost: abril
La primera part de la nit ha estat ben fresca, vent de llevant continu i
núvols pertot arreu. Cap a les 5 de la matinada ha parat el vent i ha fet
calor. A mitjan matí ha tornat el llevant i s’ha tornat a cobrir de núvols, la
calor és suportable.
Un animal a destacar: les oronetes. Algunes d’elles han buscat el fil de la
llum que saluda l’eixida del sol, sembla que el busquen i l’astre juga a
conillets amagar, fa ullades
intermitents. El «ventilador» (la finestra del menjador que dona a llevant) engul el vent de
llevant. Hi ha hagut, fins i tot, alguna gota tímida, vergonyosa, incauta.
Deuen haver-se escapat d’un núvol en procés de condensació.
De vesprada ha
seguit el llevantet fins que, a poqueta nit, el vent pràcticament ha parat. La
mar, que ahir estava abrupta, ara està en procés de bassa d’oli, cosa que
segurament ocorrerà demà. El Montgó llueix un capellet, bé, sembla més una
boina que un capell perquè es veu el cim i el núvol; com que només n’hi ha un
sembla que vol fer-se el xulet i juga amb la serra: «que et tape el cap, que
no te’l tape». El Montdúver també té un nuvolet , sembla un collaret que
engalana la serra i deixa el cim al descobert. Una bandada d’aus en forma
típica de V volava cap al sud de vespradeta, segurament anaven a fer nit a la
marjal de Pego. Diuen que és Pego-Oliva, però els olivers ho volen tot
(hahaha!!!), a mi m’agrada més que siga de Pego.
10 d’agost: maig
Anit, finalment,
he tornat a veure l’òliba. Segueix tan silenciosa com guapa. Passa rasant amb
les ales totalment esteses per a iniciar l’aterratge. És blanca amb algunes
motes fosques als extrems de les ales. Supose que ella em deu observar amb la
mateixa curiositat que jo la veig, però jo no la «veig», l’admire i li dic:
«guapa!».
La nit va quedar
tranquil·la, cel ras i vent provinent de la mar que ha portat núvols al matí.
De fet, el sol només ha fet alguna ullada i prou; és més, cap a les 7:30
pareixia Sara Montiel, la qual, quan eixia a la tv, feia posar una calça a la
càmera per tal de dissimular les faccions de la cara. El vel del sol era la
pols en suspensió provinent del Sàhara. Enguany ens està visitant més del que
és normal, la conseqüència més directa és que els cristalls s’omplin de fang,
fins i tot, encara que no ploga, es diposita al terra. Hui he visitat Carlet i,
no sé exactament quan, ha plogut, es veu en l’ambient matiner i en l’aigua
retinguda en la teuladeta que hem posat en compte de canyís. Molt de núvol per
tota la Ribera i ruixats dispersos més testimonials que altra cosa.
Els núvols volien
fer-se un selfi amb els cims, tots en tenien. El Montgó, el Montdúver,
la Murta, la serra de les Agulles, etc. Les serres més meridionals, la Mariola,
el Benicadell..., ni es veuen, no volien eixir en la foto. Molt singular era el
núvol que abraçava la serra de les Agulles; així, més que un capell, semblava
un mocador o un turbant que s’enduia el vent. Eixa sensació està molt millor
descrita que ho faria jo en el poema aràbigoandalusí:
Un dimoni guaitava furtivament
les portes del cel,
però, en veure'l, una estrella
es va llançar contra ell
i va fer un camí de flama.
Semblava un genet a qui,
per la rapidesa de la carrera,
se li haguera desfet el turbant
i l'arrossegara com un vel que sura.
El dia acaba com
ha començat: núvol, alguna gota dispersa i fresc per a ser 10 d’agost.
L’assumpte de la pols en suspensió el trobe interessant des del punt de vista
climatològic. No és estrany, la pols del Sàhara viatja per tot el planeta: ara
cau una neu rosada a París, ara es diposita en forma de pluja a Cuba. El que
resulta extraordinari enguany és la gran quantitat de vegades que ens ha
arribat. D’això poden donar fe els llavadors de cotxes que han de tindre la
butxaca ben infladeta.
Hui de matí he
collit les primeres figues “politanes” a Carlet. Sense paraules, només
quatre versets del Carner:
Cada dia al matí me’n vinc de matinet
Vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet
11 d’agost: juny
Si n’hi haurà de pols sahariana en suspensió que fins i tot se n’ha
dipositat a la llibreta on escric aquestes notes, ha entrat per la finestra
empesa pel vent! Al·lucinant. La taula de dins de casa apegada a la finestra,
també en té, clar.
Hui el sol torna a tindre una gran barrera de núvols ben alta respecte de
l’horitzó de llevant, cosa que ha impedit a l’astre traure el nas abans de les
9 del matí. Després que ahir el comparar amb Sara Montiel, hui ha decidit
mostrar-se més, no li deu haver agradat la comparació, tot i això segueix
enterbolit per la pols. Segurament deu ser aquest element atmosfèric el que ens
lliura de l’ona de calor severa prevista per a aquests dies.
Durant la nit ha bufat llevant i, de matí, un ponent suau i, de moment,
fresc. Ah! Amb aquesta traça, el sol hui sembla Marujita Díaz o Carmen Sevilla.
Cap a les 10 del matí el vent ha canviat a llevant, suau, tranquil,
fresquet.
El dia sencer ha estat mig enterbolit, el sol no llueix amb la seua força
natural, el seu color, la seua calor. Bé, diuen que seguirem així. A poqueta
nit, les muntanyes de Pego s’han emboirat, el Montgó, no, ni les serres que
separen la Safor de la Vall d’Albaida. Segueix bufant llevant suau, bona
temperatura.
12 d’agost: juliol
Definitivament algun component atmosfèric deu haver-se enfadat de veritat
de la bona; tots els dies són iguals des que vaig comparar el sol amb Sara
Montiel, sembla que hem entrat en una espècie de dia de la marmota atmosfèric,
almenys des de l’observatori obilenc de Piles.
La nit, suportable, ni fred, ni calor (0 graus que diuen). Com que de nit
bufa ponentet (fresquet!) i de dia gira a llevant, doncs això, com tots el
dies. Esperem, si més no, quedar al marge de l’ona de calor. Ahir de nit em va
visitar moltes vegades l’òliba. El cel estava ennuvolat amb moltes taques de
cel tèrbol per la pols en suspensió. Doncs bé, en una d’eixes taques vaig veure
una estrelleta fugaç, millor dit, en vaig veure el segment. La mar,
tranquil·la, quasi com una bassa d’oli, tant que des de la terrassa ni se sent
com trenquen les onetes.
De vesprada, el tel que tapava el cel s’ha diluït. El vent de llevant ha
aclarit el cel, a veure si dura fins a la nit i es poden veure estrelletes. El
sol, que està cabrejadet, vol ser Nino Bravo, però no passa de Raphael.
TORNADES
13 d’agost: juliol
Anit va aparèixer per primera vegada a l’observatori de Piles la humitat, i
ben forteta. Em vaig deixar un coixí a l’hamaca i me’n vaig abaixar. En tornar,
després de fer-me un gelat i una xerradeta, estava banyat, cosa que en dies
anteriors no havia passat. Tinc l’òliba incrustada entre l’iris i el cervell de
tant que l’he vista, d’estrelles, ni una.
De matí bufa el llevant, fa calor. El sol hui, tot i la calima, es veu més
lluïdor, més fort; amb tot, ací, al litoral, és calor d’estiu, res a veure amb
les barbaritats que hi ha a les valls profundes de la península (l’Ebre, el
Guadalquivir..) o a l’interior del País Valencià. Dins de casa, ubicat a la
finestra del menjador (que jo dic “el ventilador”) s’està de luxe. A veure què
fa a la nit. He pintat un rellotge de sol a la paret sud de la terrassa. La
meua intenció era fer-lo ben cridaner, però les assessores estètiques m’ho han
tret del cap: unes ratlles monocolors terracota (un dels colors dels taulells
de terra) han acabat amb la ruleta de colors del submarí groc dels Beatles.
Segueix la humitat en l’ambient, hem tornat del passeget diari amerats. Cap
a les 21:00 han aparegut els núvols que quasi cobreixen el cel. És això un
fruit ràpid de la calor? Seguim les passes de l’oratge, hi ha tant de núvol que
he descartat pujar a veure estrelles. Potser no puge ni a veure l’òliba, fa
molta basca.
14 d’agost: juny
La nit ha sigut la més calorosa, bascosa i empastrosa de totes les que
compten per a les prediccions. Finalment hi va haver una bona aclarida del cel
i encara vaig veure alguna estrelleta fugaç
i moltes vegades la meua amiga l’òliba.
Al matí, alguna cosa sembla haver canviat, ja que hi ha moltes oronetes
parades, enfilades al fil de la llum que dona al llevant. De menut em deien que
eixe tipus de reunió significava canvi d’oratge i, com que venia el fred, es
preparaven per anar-se’n. Aquestes reunions, amb la calor que fa, em sembla que
siga més una excusa per a refrescar-se encaradetes al llevantet mariner i abans
que isca el sol i trenque l’encís. Quan trau el nas, se’n van. El cel segueix
amb la barrera nuvolosa; la mar, més que una bassa d’oli, sembla una bassa de
mercuri pel color platejat que li confereix la nuvolositat. Tranquil·litat
absoluta, l’ona més gran deu tindre tres o quatre centímetres en tocar l’arena
de la platja.
El Montgó té una silueta fantasmal, la resta de serres de ponent es veuen
millor, però comparteixen l’aspecte espectral del Montgó. L’aire sembla més una
pasteta que una barreja de gasos. L’alarma de pluja que tinc instal·lada al
mòbil em diu tots els dies que hi ha tronada a prop. No sé si malinterpreta les
pressions atmosfèriques o les nuvolades fantasmals enterboleixen els baròmetres
i l’agulla no sap si va o ve.
Cap a les 9:30 el sol ha apartat els núvols a colzades i ha tret el nas.
Les oronetes que omplien el fil de la llum han abandonat la primera línia del
ventet; ja ho he dit, els pardalets busquen l’aire fresc i no el sol; una cosa
semblant al que dia March de la mort:
Car jo defuig a tot home que me crida
prenent aquell qui fuig de ma rigor.
Segur, han anat a buscar la frescor! Quina calor! Hem anat a dinar a la
vall de Laguar, a Campell, el primer dels tres pobles de la vall. Abans
d’anar-hi ens hem banyat al bassot de Cabrera a Benirrama: sense paraules, un
paradís que els neandertals ja el van trobar excel·lent fa 40.000 anys,
pernoctaven a l’hotel de la cova “Foradà”; clar, eren primitius, però de babaus
no tenien ni un pèl: caça, pesca, aigua, vegetació exuberant... ho tenien tot a
la mà.
Ha sigut, sense cap dubte, el dia més pesat del que portem d’estiu. Quan
hem eixit de dinar, el cotxe, que estava al sol, marcava 47 graus! Una
barbaritat. I clar, tant d’aire calent ha començat a ascendir a mitjan vesprada
i un aire mes fresc, encapsulat a les altures, ha abaixat en un viatge del mar
cap a terra. Diverses temptatives de tronades s’han passejat pertot arreu, però
no semblen haver deixat aigua, l’ambient, però, ha refrescat.
15 d’agost: maig
«A la Mare de Déu
gità, prepara la flassà». A veure si és de veritat de la bona
perquè la anit ha seguit les passes del dia, no ha pogut desempallegar-se de la
calor tan forta que hi ha hagut; si bé és cert que a començament de la nit,
encara el dia anterior, bufava llevant fresquet, després ha fet calor i, en
algun moment de la nit, entre les quatre i les cinc de la matinada, ha bufat
una lleu estoneta de llevant fort, fresc i seguit. Com un oasi verd en un
desert estrany (que deia Jaume Sisa), ja que després ha tornat la calor. Al
sol, quan ha pogut eixir, se li han travessat uns núvols que, després del dia
que va fer ahir, es mereixen la medalla al mèrit meteorològic.
El matí ha sigut
pesat, ha fet molta calor, la memòria em porta a l’ullal de Benirrama: com se
li pot prometre el paradís a algú que ja el té?
A mitjan vesprada
s’han alçat grandíssimes nuvolades per ponent. Els informadors d’Ontinyent em
diuen que comença a fer alguna gota que s’ha convertit a la Solana en un arruixó.
Cap a les cinc de la vesprada m’he alçat
de la migdiada i he notat un ambient que no sabia com qualificar i ho he deixat
en estrany. He pujat a la torre i no m’ha agradat el que he vist, bàsicament
perquè no ho entenia. He recollit els tendals i, de sobte, cap a les 18:00 s’ha
alçat una ventada immensa de ponent, càlida, fortíssima, he vist com la caseta
trastera s’ha mogut empesa pel vent, la mar s’ha picat cap a l’horitzó i cau
alguna gota.
Quina autèntica
bestiesa, ni la mare del meu amic Pep, la senyora Rosario, que té 84 anys, ho
havia vist en la vida. La ponentada bèstia ha agranat tota la calentor que hi
havia a l’interior cap a la costa. Quina barbaritat, jo tampoc no ho havia vist
en ma vida! No sé com interpretar açò per al mes de maig, caldrà contrastar amb
les anades. Tot era estrany, fins i tot la nuvolada que guaitava per la
Valldigna era estranya; no vull dir amb això que l’hagen feta els alienígenes o
Miguel Bossé, però hi havia com una nuvolada solta, blanca que aquesta ventada
sobtada ha anat traient cap a la mar, on ha constituït una espècie de trenet de
núvols que s’han anat difuminant mar endins. En algun moment la “bèstia” ha
parat i ha girat cap a llebeig, com indica el canvi de direcció de l’aigua
superficial de la mar. Cap a les 19:00 ha parat tot, com si algú haguera premut
un botó. Calma estranya i, en mitja horeta el gregal! És com si algú, diguem-ne
Èol, estiguera bascós i pegarà voltes aleatòries a la rosa dels vents. Ara el
vent és fresquet. Ha passat tot en dues hores. Amb l’últim vent han començat a
entrar núvols i han fet desaparèixer el Montgó, la Segària i totes les serres
de Pego. Més tard, a la tv, han anomenat aquest fenomen estrany com a “esclafit
sec”, en castellà li han dit “reventón”.
El dia tan
absolutament variable i sorprenent acaba fresquet, bufa ventet, ara més
allevantat, ara més aponentat, però fresquet; ara bé, l’interior de la casa no
ha superat l’esclafit sec, com el meu cervell que encara hi pensa.
Novetat de la
bona: hui he vist dues òlibes! No sé si és el nuvi o el fill/a. El nouvingut té
el plomatge més pardet, per això pense que potser siga la descendència.
Benvingut nouvingut.
16 d’agost: abril
En algun moment
del mes d’agost les coses canvien. Tot i que hi ha núvols, que ara explicaré,
l’atmosfera és més nítida, la pols sahariana se n’ha anat o se n’està anant.
Els núvols eren, cap a les 8 del matí com el trenet nuvolós que eixia ahir de
la Valldigna, hui, ix quasi de la mateixa estació però pareix el transsiberià o
la Bèstia de Mèxic. Transiten de nord-oest cap a sud-est. Però compte, eixos
núvols voregen la costa, però n’hi ha un altre, potser un “borreguer” que
passegen el ponent, més modestos, una cosa com el trenet de fusta de València
de tota la vida, bé, d’una vida passada perquè hui són peça de museu.
Canvis, clar que
sí. Ha canviat el color de la mar, l’aigua corre agregalada empesa pel vent del
nord-est, l’horitzó es veu claríssim, cosa que en tot el mes només s’intuïa o,
directament, no es veia; les oronetes no han acudit al fil. Si jo no fora un
simple aficionat que es mou a impulsos, trauria bona punta dels canvis. Alguna
ullada de sol s’escapa de la barrera de núvols i plategen l’horitzó balear.
El cel, al llarg
del matí, ha acabat cobert de núvols, no fa traça de ploure, hi falta algun
condiment, alguna espècia atmosfèrica o un pessiguet de sal meteorològica. Fa
molt bon ventet de llevant fresquet, encara que hi ha calor d’estiu.
De vesprada, els
núvols de la mar han desaparegut, a tota hora s’ha vist l’horitzó marítim; la
plana litoral, neta; les serres, tot el dia tapades amb núvols amenaçadors,
grisos, foscos, inquietants.
Què més ha
canviat hui? Les oronetes s’han deixat caure la fil de la llum cap a les 21:00.
No han estat molt de temps, han fet via cap als nius on uns pollets, que ja
quasi s’afaiten, els demanen més i més; però de cara a la nit, hi ha altres
bestioles que ocupen el cel: la meua amiga l’òliba i els rats-penats, la
primera per dalt i els altres rasejant amb el radar connectat.
17 d’agost: març
La nit ha sigut la més fresca d’agost, de
moment. He hagut de buscar el llençol per a tapar-me les cames. Però clar, ho
he de dir, si no, rebente: a la platja tenim fundes nòrdiques. És bàsic,
l’adjectiu ens ho adverteix. Potser Piles és un racó de Finlàndia o Noruega?
No, no i no. A l’hivern, tot i que posem el gruix més fi de farcit nòrdic,
m’ofegue. A l’estiu, quan refresca i vols tapar-te una miqueta les cames,
resulta que es fa amb els dos llençols que formen la immensa coixinera nòrdica i,
de seguida, fa calor; quan et destapes, se sent la frescor. La nit es
converteix, així, en un desfici nòrdic en un racó de la Mediterrània, clar.
El dia es mostra
molt nuvolós però, així com ahir les serres en van ser les receptores, hui de
matí, els núvols ocupen la mar i fan cara d’aigua. Ho veurem al llarg del matí
i del dia. Els de l’AEMET diuen que no plourà. Els núvols em diuen una altra
cosa. Hi havia oronetes al fil de la llum. Cap a les 10:30 ha plogut, el que es
diu banyar el carrer, poca cosa, el cel segueix encapotat i traspua aigua. Cap
a les 12 un altre ruixat, el dia segueix fresc. Què ha canviat? L’aigua és
clara, la pols del desert se l’ha enduta el vent. Estic a punt de fer-me
idòlatra i fer un monument al déu del vent: l’aigua clara ha netejat les
cristalleres de la pols perpètua!!!
A la vesprada el
cel s’aclareix començant per l’est, fins que a la nit el cel està tot ras i la
lluna, que ja n’hi ha més de mitja, comença, ja era hora, a dominar el cel.
18 d’agost:
febrer
La nit ha tornat
a ser de llençol a la matinada. En fer-se de dia, uns quants núvols fan de
barrera al sol que, cap a les 8 dibuixa per davall de la nuvolada el seu camí
sobre la mar. No hi ha oronetes al fil de la llum. N’hi ha d’altres a altres
fils encarats al sol, bufa ponent breu i lleu. No acabe de veure quina classe
de pardalots són, potser merles, que ací n’hi ha unes quantes.
He anat a la
torre de vigilància de Carlet, cosa que m’ha donat una perspectiva més clara de
la gran nuvolada que abraça tot el golf de València i penetra bé almenys fins a
les primeres muntanyes elevades. Així, la Safor, la Ribera Alta i la Baixa,
l’Horta sud, centre i nord, la Costera, la vall d’Albaida, la Marina (però cap
a l’interior, el cap de Sant Antoni estava net), totes eixes comarques, fins a
migdia no han vist el sol, fins i tot alguna gota exploradora s’ha escapat a la
muntanya carletina.
Quan he tornat al
mirador de Piles lluïa un sol radiant, els núvols havien fet fugina, algun en
queda cap a ponent que no s’ha sabut amagar bé i dibuixen capells al Montdúver,
el circ de la Safor, la Segària... El Montgó també en volia però el vent li
l’ha denegat. Deu haver hagut una lluita tel·lúrica i arcaica, paraules majors
i, finalment, el Montgó ha aconseguit un capell, així, per a ell sol, quan no
quedava ni un nuvolet per a fer bonic al cel, amb un parell de collons, els del
Montgó, clar.
Fent-se de nit,
s’ha observat una immensa nuvolada cap al nord, fins i tot més amunt de
València segons delata el radar. La nit ha quedat, a l’observatori piler, rasa,
com un ull de peix, fresca com una rosa. La lluna comença a mostrar la seua
tirania lumínica, poc li queda per a fer el ple.
19 d’agost: gener
En algun moment
de la matinada, que no he gosat aclarir, el cos ha tornat a demanar llençol; en
algun altre l’ha rebutjat. Hui el dia ha eixit una miqueta menys diàfan que
ahir. L’horitzó balear i el de la mar profunda apareixen una miqueta
enterbolits, encara que es veuen, això sí. El sol és l’amo de mitja volta del cel,
la del centre cap al sud. És com si l’observatori de Piles s’haguera convertit
en una espècie d’eix partir del qual hi ha cel ras o cel cobert. A veure cap on
van les tronades que ahir s’albiraven per l’horitzó septentrional.
Les oronetes, si
hui han anat al fil, no les he vistes. Ara volen sorolloses i sembla que juguen
a tocar-se fent cabrioles aèries. Xe! Semble un documental de la 2 que a tota
hora busquen personificacions per tal d’explicar conductes animals. Per què les
oronetes piulen sense parar, volen erràticament, fan cabrioles...? Deuen estar
buscant menjar i punt. A veure si el busquen perquè intueixen tempesta a la
vesprada i hauran d’anar a l’hangar a reposar els motors... no ho sé.
Acabe de veure el
radar meteorològic i, efectivament, hi ha activitat tempestual cap al nord
(Valldigna, Riberes, Hortes...), seguim observant. Ara pense que mirar el radar
deu ser com mirar el joc de cartes del rival, vull dir, fer trampa
“cabanyolera”. Clar, soc un cabanyoler 2.0. Ho assumisc.
A les 9:17 (heus ací
precisió) he sentit un tro, la tempesta pareix que s’acosta, però pareix que
vol anar de vacances perquè va en
direcció a la mar. Hi ha hagut aigua a les comarques veïnes, poca cosa. Cap a
les 10:30 se sent un altre tro i, definitivament, la tempesta s’endinsa en la
mar, on, finalment, és engolida per l’horitzó. El dia queda assolellat i ventós
(de llevant) sense parar. De vesprada, pel Montdúver ha mogut una tronadeta que
s’ha desfet com un terròs de sucre en un cafè calentet.
A la nit a
continuat bufant el vent fresc, el vent ha estat una constant en tot el dia i
en la part de nit que li toca a aquest dia. Vent fortet, de llevant fresc.
20 d’agost:
desembre.
La nit ha tingut
trams de frescor i de calor, però suportable. El dia ha eixit absolutament radiant,
potser el més net de tot el que portem de mes d’agost. Un únic nuvolet
testimonial trau el nas pel Montdúver i les serres veïnes, deu haver-se perdut.
Les oronetes volen i canten al nou dia sense parar. És difícil veure una mar
més tranquil·la els 360 graus d’horitzó nets, ja ho he dit, el més net de tots
els observats. No sé si deu ser influència de la lluna, que cada vegada és més
redona, la seua presència al cel nocturn és molt evident. Ho mou tot la lluna?
Ara, al matí, no es mou ni la fulleta més alta dels arbres.
Cap a migdia el
vent de llevant s’ha animat a vindre a la platja, s’ha posat les ulleres de sol
i mou les ones a la mar més divertides que les del matí que no movia res de
res. Fa un dia d’estiu meravellós, d’aquells que es volen viure, hi ha qui a la
platja, hi ha qui a la muntanya, hi ha qui escriu meteorologades incertes.
El vent de
llevant és el major protagonista de la vesprada; el sol, també, però aquest ho
és de tot el dia. El vent ha bufat fins que s’ha fet de nit. Cal dir que el
Montgó ha aconseguit el seu capellet. Deu haver-se posat molt pesat. La nit
arriba tranquil·la, amb poca activitat a l’atmosfera i amb la lluna al cel a
qui només li queden un parell de dies per a ser la reina i senyora plena de la
nit. Molt poc més a dir; l’òliba segueix acudint, com tots els dies a la nostra
cita a la torre de vigilància. I ara pense: si jo fora òliba li estaria ben
agraït a la lluna perquè em fa més senzilla la cacera, encara que, potser, em
puga delatar alguna vegada.
21 d’agost:
novembre
Nit calorosa
quasi apegalosa i dia radiant. Quietud, mar plana, atmosfera plana, els núvols
en algun úter atmosfèric llunyà. Les oronetes segueixen cantant, encara sort!
Si no fora així, quasi caldria tornar-se’n al llit! Bé això de l’úter
atmosfèric llunyà cal matisar, ja que es veu algun nuvolet per darrere de les
serres que separen la Safor de la Vall d’Albaida.
Caldrà contrastar
amb les anades, però aquesta quietud em fa pensar que caldria analitzar
comportaments animals poc comuns o, simplement, novembre deu ser un mes pla i a
la fira d’Ontinyent caldrà anar amb mànega curta.
A veure, he pujat
a la torre per tal d’assolir els 360 graus d’atmosfera i, toca! Hi ha algun
nuvolet més. N’hi ha cap a la Valldigna i també n’hi ha sobre la mar, cap a
Cullera i, com no podia ser d’una altra manera, el capellet del Montgó. De bon
matí ja se n’ha buscat un. I res més, molta calor d’estiu, cap cosa fora del
seu lloc.
Hem tornat a
l’ullal de Cabrera, l’aigua immillorable, el sol picava bona cosa però amb el
cos fresc per efecte de l’aigua, ni es notava. En passar l’efecte balsàmic de
l’aigua, el sol feia un esquema simple de qui era l’amo del carxofar amb
carxofetes i tot. El dia, meteorològicament parlant, és calcat al d’ahir. A
mitjan matí mou el llevantet que acaba refrescant la vesprada. La tònica és
que, a poqueta nit, pare. A remat, tot com ahir, de nit el vent ha girat a
ponent i alguns núvols agosarats tapen Selene ara i adés.
22 d’agost:
octubre
La nit ha sigut
d’estiu, però transpirable, s’ha pogut dormir. Des de l’observatori del
restaurant d’Ador on vam sopar es veia nuvolades disperses per la volta del
cel. Nit molt agradable, com el vi que van traure a taula. Sempre ve de gust
que t’ho traguen tot calentet i bo de sal.
El dia s’ha alçat
nuvolós i algunes oronetes han anat a buscar el fil de la llum. No sembla que
haja de ploure, passa com l’altre dia, és a dir, li falten condiments
meteorològics. El Montgó, no és que tinga capell, no; s’ha posat una gel·laba
que el tapa de dalt a baix, juga a conillets a amagar. Les serres de l’oest
reclamen els seus núvols, però el vapor d’aigua prefereix hui la mar.
Finalment, núvol
per ací, núvol per allà, s’ha acabat cobrint tot. Ho he vist des de la torre de
Carlet: des dels contraforts de Matamon hi ha una panoràmica immillorable de
tota la plana litoral; des de València, l’Albufera, Cullera, Alzira i les seues
serres, tot. No ha plogut, efectivament, el dia no estava prou especiat. De
tota manera, una espècie de núvols cansants, ganduls, cotonencs s’han deixat
caure com un ou a la paella, sobre les serres que separen la Valldigna de la
Ribera Baixa, això de vespradeta. El Montdúver s’ha posat una bufanda en compte
de barret, de manera que es veia tot el cim i una faixeta de núvols li tapava
la gola. A Piles encara s’ha vist una banda de núvols foscos que se n’anaven
mar endins.
La lluna no ha pogut eixir per darrere de la barrera de núvols fins més
tard de les deu de la nit, hora en què s’ha disparat el castell de focs
d’artifici que tiren tots els anys per als turistes. El fum ha delatat un vent
de gregal fluixet que volia passar desapercebut.
23 d’agost: setembre
La nit ha sigut bona, dormible i descansable. A les primeres clarors, les
cames han demanat una ració de llençol, poca cosa.
La primer observació, quan els ulls encara estan desensopint-se, dona com a
resultat grans nuvolades solcant la mar i, també grans nuvolades carenant les
muntanyes. La torre d’observació de Piles, a primera hora del matí, sembla
l’ull de l’huracà, està ras, molt ras. El ventet de ponent fresc mou
l’atmosfera. El sol, a colzades, va fent ullades. Els banyistes volen que
guanye el sol; els boletaires, els núvols convertits en pluja. Cap a les 10 del
matí, el vent de llevant comença a bufar; de núvols en queden, però crec que ja
han signat l’armistici amb el sol.
De vesprada ha passat al revés: Piles s’ha tapat de núvols i, sobretot, a
la mar, el cel s’ha aclarit. Bufa el llevantet, com totes les vesprades, encara
que hui molt més suau que els dies anteriors que m’havien fet entrar el tendal
de l’observatori. Pot ser que caiga alguna gota perduda d’uns núvols erràtics
que deuen estar farts de pegar voltes pel cel, ploren desesperats. El Montdúver
té el mocadoret al coll, així, xulet, com si se n’anara a París. El Montgó s’ha
quedat sense res, deu estar bramant com un xiquet malcriat. El dia acaba amb el
vent de llevant que ha agafat força. La lluna no troba el forat entre els
núvols per a eixir, se la intueix per la seua lluminositat, però no es veu.
Sobre açò jo havia dit en una ocasió:
Se li notava el mugró sota la brusa
Com es veu la lluna
sota la
nuvolada subtil d’una nit d’estiu
Fa frescoreta, vent de llevant fortet, he sopat amb la samarreta per segona
vegada en tot el mes. La mar està moguda, el soroll de l’onatge arriba claret a
la torre d’observació.
24 d’agost: agost
Nit molt variable; va començar bufant vent de llevant fort (que em va fer
entrar el tendal), igual que va acabar el dia anterior i la mar va seguir
enfortint-se. La nit ha anat a colps: ratxes de vent fresc que demanaven
llençol, i trams de calma absoluta en què sobrava tot. Amb aquesta variabilitat
ha sigut difícil dormir.
El dia s’ha alçat ras i núvol, a trossos, com un gos dàlmata però blanc i
blau. El Montgó s’oculta darrere d’una barrera de blanc. El Montdúver té un
capell de competició i el Circ de la Safor també en té. La resta de serres, no.
La mar recupera, a poc a poc, la calma. Presenta un color blau grisós i
l’horitzó apareix difuminat. Cap a les 10 para el ponent i cap a migdia mou el
llevant. S’ha format una barrera de núvols per l’horitzó marítim i les serres
s’han llevat el capell per a saludar el sol i ja no se l’han tornat a posar. El
Montgó reclama un capell que està a punt d’aconseguir.
La vesprada s’ha carregat de tronades. N’hi havia pel sud, rellampegava per
Dénia. Per l’oest, els informadors d’Ontinyent em diuen que gotejava i que
podria anar a més. Al nord, Barx i la Valldigna ja havien rebut part de l’aigua
que havia de caure. L’est sembla lliurar-se, hi ha nuvolades però no es veu cap
altra activitat. El vent de llevant ha estat la tònica fins a poqueta nit que
s’ha moderat.
El dia ha acabat ben cobert i caient alguna goteta simbòlica, tant que o ha
arribat a banyar el carrer; ara bé, no es pot dir que no haja plogut. També ho
ha fet, modestament a les comarques centrals.
Amb açò s’acaba l’observació de l’oratge per a les tornades de l’any 2022,
ara cal veure que diuen les anades i què contrasten les tornades.
PER DARRERE: LA PREDICCIÓ
GENER 2022
El mes començarà amb el sol lluint a la volta del cel, dies d’anticicló,
altes pressions que evitaran que el fum busque les altures i es quede
arrossegant-se per les copes dels arbres dels horts; ara bé, les nits seran fredes
i, en fer-se de dia, caldrà abrigar-se bona cosa. Així, si fórem un gat,
buscaríem el primer raig de sol, tancaríem els ulls i somiaríem l’estiu quan la
seua apegalositat ens fa pensar en l’hivern (sempre es vol el que no es té).
Cap a migdia caldrà, fins i tot, llevar-se algun corfoll.
Amb el creixement de la lluna, que farà el ple el dia 17, dia de Sant
Antoni Abat, patró dels animalets, anirà canviant l’oratge. Als pobles, com ara
Canals o Ontinyent, que fan fogueres i porrat al carrer, hauran de vigilar el
cel i, en tot cas, donar gràcies per la pluja rebuda. Vents provinents de la
mar, de llevant o de gregal, mouran l’onatge i farà molt mala mar. Això
afectarà a tot el golf de València, sobretot a les comarques litorals. Però,
compte, que les comarques interiors no se’n lliuraran. Bon temporal a l’Horta,
la Ribera (Alta i Baixa), la Safor i la Marina Alta. La Costera i la Vall
d’Albaida rebran els temporals una miqueta desgastats, per això he dit que les
fogueres es podran remullar.
Amb la minva arribarà la calma, novament el fred de nit i un solet agraït i
vergonyoset durant el dia. Si algú té guixes, que les plante. Jo ho faré, i
també faré una segona sembrada d’espinacs. Bona minva per a podar el gesmiler.
FEBRER 2022
Febrer resultarà un mes tan variable com ho és abril tradicionalment. El
bon oratge, és a dir, fred d’hivern, es barrejarà amb dies més càlids,
tranquils, ensopits. Ara bé, a mesura que avance el més, sobretot a la tercera
setmana, una immensa nuvolada, és a dir, un senyor temporal de llevant,
abraçarà tot el golf de València i afectarà totes les comarques costaneres i
les de segona línia ja a l’interior. La neu sembla que enguany està reservada a
cotes i latituds més altes; tant de bo que m’equivoque. Estaran al marge
d’aquest temporal els territoris que estan al sud del cap de Sant Antoni, dalt
o baix. En canvi, l’última setmana del mes vindrà marcada per un temporal fort
que afectarà la zona nord del País Valencià. L’albufera serà la marca
meridional i el delta de l’Ebre la septentrional. Per tant, el que quede al sud
de l’Albufera gaudirà d’un oratge quasi primaveral en què les trompetes de la
primavera sembla que se senten al fons. Qui ja tinga uns anys al llom, sap
perfectament que són, o poden ser, cants de sirena. Just ací he de tornar a
parlar com a l’inici del mes, la variabilitat serà la tònica.
MARÇ 2020
Comença el mes amb les nits fosques, sense lluna; nits encara fresques i
dies assolellats. Eixa serà la marxeta dels primers 10 dies del mes. La cosa
anirà canviant a mesura que la lluna infle la seua cara fins arribar al ple en
la tercera setmana. A veure, ja estaria bé que la festa de les falles (i ho
faig extensiu a totes les festes) se celebrara amb bon oratge i la gent es
divertirà de valent, ja ens ho mereixem tots. Les falles estan al límit del
canvi d’oratge que s’espera per a març, entre la segona i la tercera setmana,
no es pot filar més prim, hi haurà moviments de tropes celestials. Farem les
pregàries necessàries perquè els ruixats, que no seran gran cosa, vinguen abans
de la festa grossa. Pels senyals que s’han vist afectaran a les zones d’aigua
més tradicionals, és a dir, la cançoneta del sud de València i nord d’Alacant.
Ara bé, del vent no fugirem ( ja se sap, de moliner fugiràs però, de lladre, no
t’escaparàs), cosa que hauran de tindre en compte els muntadors de les falles,
caldrà apuntalar-les bé.
ABRIL 2022
Abril sempre ha volgut ser el mes més divertit, fins i tot per a la
institució eclesiàstica que celebra tant el dol com la festa de Pasqua. Dir
Pasqua era, quan jo era menut, dir alegria, dia de festa, dia d’anar al camp a
menjar-se la mona i tothom, sobretot els xiquets, teníem la vista posada al cel
per veure com eixiria el dia de Pasqua. Doncs abril començarà diàfan, amb
l’atmosfera neta que han deixat les ventades marçals. Les primeres nuvolades
vindran de ponent, poca cosa, poca aigua. Els núvols que arriben de l’interior
de la península venen desgastats, la terra alta de l’interior ha tret el suc a
tota nuvolada que hi passe. A tot estirar cauen les últimes gotes, les
resistents, les valentes, les heroiques, aquelles que s’han negat a caure
perquè volien veure l’altre mar. Poca cosa, ja ho he dit.
La Pasqua, que cau el dia 17, entra de ple en la part divertida
(atmosfèricament parlant). El vent de ponent pararà i n’entrarà de llevant i de
gregal. Tota la vida s’ha dit: “el ponent la mou i el llevant la plou”. Bé, en
realitat entrarem en període de tempestes que resulta difícil preveure on
cauran. Segons el que s’ha observat, les comarques interiors no es lliuraran;
així mateix, les comarques litorals, sobretot les que tenen serralada a prop,
també rebran part del pastís primaveral. Tradicionalment és l’hora de plantar
melons i carabasses; entre una tempesta i un ruixat, els podem plantar. També
és hora de plantar les tomaques, encara que algun nervioset ja ho haja fet, les
tomaques, com a plantes solanàcies, volen, necessiten el sol i fins que l’astre
no arriba fort, les tomaques creixen a la marxeta.
MAIG
El mes de maig és la porta de l’estiu, això ja ho sabem; vull destacar un
parell de coses:
Una: Una tremenda ponentada cap a meitat de mes que farà pujar les
temperatures d’una manera impròpia per al mes de maig. Compte als impacients,
l’estiu encara no ha arribat. Agafar un refredat de cara a l’estiu no és una
bona idea.
Dos: Després de la ponentada refrescarà; no dic fred, dic frescor, o millor
dir, frescoreta. És la frescoreta del mes de maig que aconsella no llevar-se
tots els corfolls de tela que ens protegeix la pell de la intempèrie. Ja ho diu
el refrany castellà: “Hasta el 40 de mayo, no te quites el sayo”. Sembla
que el 2022 deu ser una any que farà cert el refrany. Tot i la gana de sentir
el sol tonificar la pell, millor serà que ens esperem una miqueta amb la
manegueta posada.
Les serres, amb els seus capells, anuncien nuvolositat per a alguns dies
del mes de maig, sobretot entre la segona i tercera setmana hi haurà ruixats.
JUNY
El mes començarà com maig ha volgut deixar l’oratge: una frescoreta (que
s’agraeix pensant en la calor de l’estiu) que aconsella no llevar-se corfolls
de roba precipitadament; ja se sap que una flor no fa la primavera. Cap a
meitat de la segona setmana, amb juny fent més cara d’estiu que de primavera,
vindrà la calor, així, sense cap cotonet que apaivague l’entrada de
temperatures fortes, de ple estiu. Aquestes calors, en anar-se’n, duran aire fresc
de les capes altes de l’atmosfera. Compte amb els ruixats! Qui haja plantat
tomaques, que vigile el míldiu perquè pot desfer el tomacar en un tres i no
res.
JULIOL
L’atmosfera està per a pocs romanços amb la canícula a la vista, el sol
calfarà de valent, d’aquell que diuen que torra tomaques (compte amb els
tomacars!). Els dies se succeiran a veure quin és més bascós que l’anterior,
una espècie de dia de la marmota: solana, solana, solana.... a les comarques
costaneres, aquesta basca s’accentuarà per un grau d’humitat elevat; a
l’interior, les xitxarres cantaran estrepitosament, semblarà que estiguen
serrant pins, així que, si en cau algun, no ha sigut el corcó. De tot mal es
pot traure alguna cosa bona: eixa oloreta estiuenca que fan els pins, deu ser,
amb total seguretat que suen i, com que no tenen cap desodorant, emeten aquella
olor de pi estiuenc. “Pasteta”, eixa és la descripció més clara de totes per a
aquest mes; en compte d’aire, pasteta en l’ambient.
AGOST
La primera part, la inclosa en la canícula, és la cara encesa i delirant
d’agost. El sol riu a la gana a la volta del cel. «No volies calor? Nyas,
dues tasses». L’ésser humà que viu per aquestes contrades comença a somiar en
les nits fresquetes o, per què no, fredes en què cal buscar una bona manta per
tapar-se fins al coll. Oscil·lacions pendulars de l’epidermis. Esperem que a la
mare de Déu gitada (prepara la flassada) comence a refrescar una miqueta de
nit. Cap a finals de mes, hi haurà moviment de tropes atmosfèriques: núvols
negrots enfosquiran les nostres comarques i deixaran caure ruixats forts. Clar,
amb la temperatura de la mar tan càlida (ens banyem en pixumet), en vindre una
baixada d’aire, la mar es refreda i l’aigua ascendeix desesperada a buscar
frescor. En arribar dalt es condensa i cau sobtadament.
SETEMBRE
Si setembre fora
un dia, m’alçaria i miraria el cel,
diria: «Hi ha senyals de trons». Així és i així es mostra el mes de
setembre: “cel a borreguets, aigua a canterets”. La primera part del mes vindrà
carregada de tronades disseminades per tot el territori. Això és poc específic,
ja ho sé, però hi han aparegut núvols, trens de núvols per la mar i per la
terra. Si fora un xaman, em menjaria una bona dosi de bolets “per a l’ocasió”
i, potser, ho veuria amb més claredat. Però, a veure, el setembre de 2021 ha sigut
molt humit, amb molta tronada difícil de predir. No puc plantar res (carxofes,
cebes, encisams, espinacs...) perquè la terra està feta un fang.
Per a la segona
part del mes, els senyals seguiran al cel, però la pluja no ens visitarà,
almenys ho farà amb poca consistència. Així, si al llaurador aficionat li queda
alguna coseta de l’estiu, que no li dedique moltes hores i, si pot, que vaja
plantant material per a la tardor i l’hivern.
OCTUBRE
La tardor ha encomanat al mes d’octubre la feina de recordar-nos que la
tirania calorosa de l’estiu s’ha acabat. De bon matí caldrà posar-se alguna o
algunes maneguetes (depèn de la situació geogràfica) i, a les nits, la flassada
o, si hom és fredolic, una bona manta. Ara bé, la pluja que havia de
revitalitzar els micelis que ens regalen els bolets desitjats, no arribarà amb
tanta prestesa com voldríem els boletaires semiprofessionals.
Això sí, la segona meitat de mes vindrà més coberta i amb més probabilitats
de pluja. Plourà molt sobre la mar (alerta ses illes!) i a les comarques que
reben el gregal amb il·lusió i, de vegades, por. La poca aigua que caiga se
l’endurà el vent (de vegades molest i fort). Si algú/na té molt de desfici de
veure bolets a la serra, li caldrà agafar el cotxe i buscar contrades més
humides.
NOVEMBRE
Les observacions que he fet a l’estiu em deceben, ja que s’obstinen a
declarar el mes de novembre tranquil, amb pocs daltabaixos, avorrit
meteorològicament parlant. La cosa apunta, fins i tot, a fer més calor del que
caldria esperar d’un mes de novembre. De canvi climàtic, sí que n’hi ha, com
n’hi ha hagut sempre al llarg de la vida de la terra; ara, però, hi ha la mà de
la humanitat darrere del “caloré faller”. La memòria em du a la fira
d’Ontinyent de fa cinquanta anys: abric, bufanda, guants... de tot per a anar a
la fira, feia un fred que pelava. Ara és fàcil veure gent amb tots els corfolls
a la mà i en mànega curta a ple migdia.
Bé, a veure si la segona meitat del mes s’anima. Veig la majoria de
muntanyes posant-se el capell (les litorals, segur: el Montgó, el Montúver, la
Segària...) hi arribarà algun ruixat de llevant que la terra agrairà. Qui haja
sembrat en secà, també. No gose dir quina classe de temporal, però n’hi haurà
segur. Si ve de llevant, afectarà més a la sona nord del territori i si ve de
gregal, anirà on sempre.
DESEMBRE
Desembre evoca fred, el caliu de la llar, baf als cristalls que donen al
carrer, prunyons a les mans més
sensibles. També dies clars, anticiclònics. És el que s’han obstinat a mostrar
tant les anades com les tornades: fred i dies clars, nítids, bonics. A
tapar-se, s’ha dit.
S’associa desembre a l’hivern però, ben mirat, dues terceres parts del mes pertanyen
a la tardor. La llum dels dies caminen cap al solstici d’hivern; els primers a
pas de puça (per santa Llúcia), després a pas de pardal (pel Nadal) i,
finalment, al gener, una horeta (per la fireta de Guadassuar)
No es descarta algun moviment nuvolós mogut pel llevant després de passar
les mitjanies del mes. A les tornades, el Montgó es va posar capell per no
banyar-se el cap, alguna cosa degué veure per l’horitzó.
A veure, el Montgó és el senyor dels capells, sembla que el dia que no en
té s’enfada i molts dies, quan semblava que no en tindria, n’acabava tenint.
Alguns dies portava bufanda o “foulard” i altres es tapava del tot. El moviment
de núvols pel Montgó és un bon indicador de l’oratge. Ja ho veurem.
