L’AGRICULTURA D’ONTINYENT AL SEGLE XVI
a través dels llibres de crim
Potser alguns de vosaltres haureu llegit El justícia,
novel·la que vaig escriure a començaments dels 2.000. Allò va ser l’aventura
literària del que havia de ser la meua tesi doctoral que mai vaig acabar. En
aquell moment ja recuperava els textos que havia transcrit de l’Arxiu Municipal
d’Ontinyent (AMO) i d’Albaida feia uns quinze anys i ara, després de conèixer
la iniciativa d’Ontinyent rural, m’han tornat al cap aquells textos. Els textos
en qüestió són processos judicials de finals del segle XVI. La proposta
primigènia del director de la tesi, Emili Casanova, prohom de la Vall que no he
de descobrir a ningú, era buscar llibres de crim del segle XVI i, després, fer
un estudi sincrònic de la llengua, és a dir, una anàlisi de la llengua en un
moment concret de la història.
He tornat a llegir aquells judicis que transcrivia i se
m’ha tornat a posar la pell de gallina. Al principi només tenia ulls per a les
paraules, la cabra va on va, però prompte les històries em van atrapar, i no
eren històries, eren fets que havien ocorregut de bona veritat a l’Ontinyent de
finals del segle XVI. Els llibres de crim tenen la virtualitat de palesar-ho
tot, no només la llengua, que era la meua dèria, sinó també com vivien, on
vivien, com vestien, costums, feines, organització social, divertiments, clima,
convivència (encara) de moriscos i cristians vells, conreus, camins,
toponímia... i també, és clar, la llengua. Però, compte, no parlem d’un
registre literari, el que usaven els nostres autors clàssics com Ausiàs March o
Joanot Martorell que, més o menys adaptat, hem llegit a l’institut. Els
escrivans havien de donar fe de les escriptures públiques i, per tant, les
actuacions judicials havien de tindre eixe punt de fidelitat, d’exactitud amb
què el/la declarant ho feia. Per això, llegir aquelles declaracions era com
tornar a escoltar el que havia dit una persona feia 450 anys, com si l’hagueren
enregistrada. Encara més, els papers que jo tocava, llegia i transcrivia, els
mateixos papers, havien estat elaborats, tocats i guardats pel personal del
nostre ajuntament i això encara em feia respirar més fondo.
Moltes vegades, a més del nom i de l’ofici, aportaven la
informació d’on vivien i clar, la Vila, en la seua metàfora de laberint de
Teseu, era la mateixa que ara, fins i tot el nom d’alguns carrers tan obvis com
“carrer de l’església”. No podia resistir la temptació de passejar-me per la
Vila i sentir-me una miqueta intimidat: i si algun d’aquells personatges
m’estiguera veient per un foradet? Ells no, però jo els veia i els escoltava,
ja que la manera de parlar transcrita en els llibres de crim ja em voltava pel
cap amb una naturalitat potser excessiva.
El nostre personatge principal del judici que analitzarem
és Joan Martínez de la Rosa, un traginer de la Vila Joiosa que vivia a Alacant.
Aquest home va vindre a primeries del mes de juny de 1570 a fer negocis a la
Vall d’Albaida, cosa que feia, almenys, des de feia vint anys. Era, per tant,
un home conegut per les poblacions ubicades al ponent de la vall. El cas és que
en aquella ocasió alguna cosa no anava bé: viatjava sense cavalcadura i sense
armes; si no en portava era perquè alguna autoritat li les havia llevades,
clar, per algun motiu. Aquell fet no li va passar desapercebut a Joan Pont, veí
d’Albaida, que es va veure quasi obligat a llogar-li un matxo. Més tard, a un
tal Gaspar Esparça, nou convertit d’Aielo, li va comprar un ase «per sis
lliures de sous valencians», però ho baratà per tonyina, la meitat al juny
i l’altra meitat la deixaven per a l’agost.
Amb aquestes cavalcadures carregades de forment va ser
sorprès per Vicent Donat, Lluís Monyós i un tal Matravell (nou convers de
Benissoda) en una era de l’últim. El forment era, presumptament, dels dos
primers i el tenien a mitges. El cas és que Vicent Donat va veure que algú els
havia furtat forment del camp que tenien a la partida de l’Agrillent, va anar
d’heretat en heretat preguntant si havien vist alguna cosa sospitosa i algú li
parlà del traginer. Precisament a l’era de Matravell, segons el seu criteri, va
trobar el forment que li faltava, així que, aconsellat per Vicent Montanya,
lloctinent del magnífic justícia de la vila d’Ontinyent, van decidir anar de
banda de nit per si acudia el lladre i el sorprenien amb les mans sobre el
forment. Cap a mitja nit, els tres vigilants s’havien adormit, sort que la
punta d’alguna tija va fregar la cara de Donat i es va despertar. En veure que
era el lladre, va pegar una colzada a Monyós i una altra a Matravell i els tres
van eixir a barrar-li el pas. Van començar a fer-li preguntes i, a poc a poc,
en sentir-se acorralat, va intentar fugir camp a través, moment en què els tres
se li van tirar damunt i el van manlligar (paraula que no està al
diccionari) i el van dur a Ontinyent per tal de lliurar-lo a la justícia del
rei. Van prendre declaració, tant al traginer com als que l’havien pres i, dies
després el van jutjar. Miquel Hieroni Urgellés pren les primeres declaracions,
les més sucoses; entre altres coses, els llauradors reconeixen que el forment
que duia el traginer quan el van fer pres, no era el d’ells, però al dia
següent els n’havien furtat més. Durant el judici van intervindre l’assessor
fiscal del justícia, Matheu LLuch, per una banda, i Nofre Barber, que es va
encarregar de la defensa, per l’altra. Per cert, una defensa magistral,
impecable. Tot i això, Pere Blasco, justícia de la vila d’Ontinyent el va
condemnar a ser bandejat (expulsat) de la vila per 10 anys: «sots pena per
cada una vegada que contravendrà al dit bandeig de cent açots y altres penes a
nostre arbitre reservades, condempnant aquell no res menys en les despeses de
la present causa la tachatio de les quals impostem nos reservam».
Ontinyent ha sigut rural, per necessitat, durant la major
part de la seua història, ara sembla que la funció de la terra l’acompleixen
els supermercats. Depenem, doncs dels supermercats? Compte amb la fal·làcia,
depenem d’altres que treballen al medi rural. Eixos sí que cobreixen les
nostres necessitats i volem comprar-los duros o quatre pessetes. Potser, algun
dia es podran elaborar aliments sense passar per la terra, l’aigua i el sol;
quina llàstima per a qui ho haja de patir! El poeta Vicent Andrés Estellés ja
ho deia en la seua Horaciana LXIII:
sapieu-ho tots
d’una vegada:
soc llatí, amargament
llatí,
per això,
desesperadament, enyore Grècia.
L’Ontinyent de 1570 era amargament, desesperadament
rural. Els que van viure en aquella època vivien i depenien de la terra i,
clar, del clima. Precisament, el judici que estem «escarbant» és una
conseqüència del clima. Aquell any hi va haver molt bona anyada per als conreus
d’Ontinyent: «trobant-se el dit proposant en lo terme de la vila de
Ontinyent, fent son camí com a treginer, qu.és per lo camí real dit de Ayelo,
encontrà un home jove, y parlant y confabulant ab aquell de la bona anyada de
forments que en la present vila hi havia». Per contra, a Alacant i
les seues contrades va ser a l’inrevés: «ell dit proposant és vehí y
habitador de la ciutat de Alacant, en la qual per la gran seca en lo present
any se han collit molt poch o ningun forment»; és un dels arguments
de la defensa del traginer el qual seguidament afig: «vent lo dit proposant
la necessitat que en lo present any se espera en la dita ciutat de Alacant,
determinà de veure de hon poria comprar algun forment per a sustentació de sa
casa y família».
Ontinyent, per la seua localització geogràfica, pertanyia,
i pertany, a la trilogia mediterrània: pa, oli i vi; és a dir, blat (forment),
oliveres i vinyes. Al judici que tractem, el protagonista és el forment perquè
els fets ocorren en temps de sega: «lo dia de dilluns que contarem dotze del
dit mes de juny, en una hera de Matravell, nou convertit del lloch de Beniçoda,
fon atrobada certa garbereta de forment la qual veheren los amos de la dita
hera e no trobaren de qui pogués ser». Dels tres peus de la trilogia
mediterrània, el forment, que ara diem blat, és el peu més “gros”, més
necessari. Si bé, els altres dos també ho són perquè no coixege. Nosaltres
teníem la benedicció de tindre a prop l’Alforí, autèntica joia per al blat,
però la nostra llengua té altres mostres de la importància, per exemple l’illa
de Formentera i, a Mallorca, el cap de Formentor. Ara bé, en les diverses
declaracions que s’estenen al llarg del plet també apareixen altres
plantacions:
«y demanant-li a hon estava lo
home, lo dit Rosa digué que davall aquelles oliveres» Si hi havia oliveres, també hi hauria almàsseres i tot
el que es relaciona amb la producció d’oli.
«dellà lo riu y prop d’unes vinyes...», el vi
formava part de les nostres goles des de temps immemorials en què les àmfores
acabaven al fons de la mar en ser transportat. Ja tenim la trilogia
mediterrània al complet, però seguim.
«l'havien trobat prop del corral nomenat Castallet que
està en lo terme de Albayda, en la vila de Olleria davall uns garrofers»,
hi haurà arbre més bonic, atàvic i nostre que el garrofer? Les garrofes se les
menjava el bestiar i també les persones, coses més rares ens hem menjat
esperonats per la necessitat. També es refereix a un arbre mític: «Davall
aquelles carrasques havem carregat».
«...un aze de pèl pardo ab una albarda vella y unes
çantuguetes de olm, ab una singla de spart». L’om, per la seua fusta amable
quan es verda, també s’usa per a fer gaiatos. En el cas del judici eren vares
per a acomodar alguna càrrega. En la mateixa cita s’ha esgolat l’espart, usat
també de tota la vida per a molts diversos usos: cordes, cabassos, esportins,
etc. la nostra memòria popular ens ho recorda: “Quan el Benicadell té capell,
pica espart i fers cordell”. I un ús potser poc conegut: es fan collarets d’espart
verd per a gossets quan aquestos agafen brom (moquillo en castellà), de
fet, la meua gosseta es va curar sense cap medicina afegida.
Les moreres esdevenien un negoci
de primer ordre per a la confecció de la seda. Pelar fulla era la feina que es
feia per a alimentar els cucs. Algunes tradicions costen d’anar-se’n. Quan jo
era menut era estrany el xiquet que no tenia cucs de seda a casa; fins i tot hi
havia qui en venia. De moreres, n’hi havia al carrer Martínez Valls, a l’Ereta,
a Sant Francesc, a Sant Carles i, potser algun altre lloc que ara no recorde.
L’altra feina que es feia era desembotjar, és a dir, traure els capolls de seda
de les botges o enramades: «E dix que en casa de Francesc
Enguix, perayre de la dita vila, a hon estigué un dia y mig o dos dies
aydant-li a desembotjar». La quantitat de
capolls havia de ser de consideració, ja que en un dia i mig se’n poden
desembotjar molts.
Encara apareix citat un altre arbre, fruiter
en aquest cas, una miqueta sorprenent: «Y ans d'entrar en la vila fon allí
davall uns tarongers y allí fon entregat al Magnifich i Discret Miquel Hierony
Urgellés». A veure, de tarongers a Ontinyent n’he vist des de ben menut a
l’horta que mon tio tenia al Llombo, poca cosa, per a casa. Diu la cita que el
lliuren davall d’uns tarongers, devien ser ben grans, no? Per les nostres
contrades gelar és més que habitual i, en aquella època, també. Hi havia hagut
uns centenars d’anys abans l’anomenat “òptim climàtic medieval” que va acabar
al segle XIV. Aquella va ser una època ben calorosa i, segons diuen els
entesos, molt regular climàticament. Això, per als conreus, és el millor. El
clima era tan càlid que les vinyes creixien amb força al sud d’Anglaterra. Una
època de tanta bonança climàtica va suposar creixement vegetatiu i cultural: el
romànic i el gòtic en són la mostra. Després es va entrar en l’anomenada
“petita edat de gel”, que va tindre el seu primer màxim de fred el 1650; hi va
haver dues puntes més i, cap a mitjans del XIX, va acabar. Va ser la causa del
creixement del negoci del gel a les caves de les serres (vegeu “Un tresor a les
fosques” en Ontinyent rural, Jordi Mollà i Kike Mollà). El 1570 devia
ser un temps de trànsit en què hi hauria bona diferència entre els estius i els
hiverns. El text que “escarbem” dona alguna pista: «...testificarà per ser axí
la veritat que en los temps de grans calors és millor garbejar de nit ab lo ros
e fresca que no de dia ab les calors», ja que «quant los forments són molt
sechs fan a garbejar de nit» perquè de dia, explicaven, es perdia molt de
gra des del camp a l’era.
Per tal d’acabar amb aquesta
secció agrària, faré un recull de paraules relacionades amb l’agricultura que
apareixen al judici, a més de les que ja s’han citat i, en molts casos, ja
s’han oblidat, si no pels més majors, segur que pels més jóvens. Els nostres iaios, que encara van tindre
animals i van treballar al camp, ens pegarien una bascollà (bescollada
en normatiu) per mostrar tal desconeixement, ells vivien més apegats a la terra
que nosaltres. Pose les definicions del diccionari normatiu de l’AVL.
Albarda: espècie de coixí de palla o borra que s’adapta al llom
de l’animal i sobre el qual es posa la sària o els arganells.
Ase: mamífer similar al cavall però més menut, s’utilitzava
com a bèstia de càrrega.
Bancal: tros de terra plana conreada, limitada per arbres o
marges (ribes que diem a Ontinyent).
Barcella: mesura de gra equivalent aproximadament a 17 litres.
També és el recipient que té la capacitat d’eixa mesura (les capacitats de les
barcelles poden variar. Una barcella equival a quatre almuds i a huit mig
almuds).
Cafís: antiga mesura de capacitat que equivalia a dotze
barcelles.
Cavalló: (ací no ens referim al llom de terra que hi ha entre
solc i solc). Pila de garbes, generalment de deu a setze, que es forma després
de segar i es deixa en el restoll per a poder arreplegar-les després més
fàcilment.
Cingla (al text singla): faixa ampla de cordell, de
cànem o altra matèria resistent, especialment les que es fan passar per davall
del ventre d’un animal de càrrega per a
subjectar l’albarda o la sella.
Desgarbar: (no apareix a L’AVL): deslligar les garbes per a ser
batudes a l’era.
Era: espai aplanat i ferm on s’escampen els cereals o
llegums per a separar el gra de la palla.
Garba: Feix d’espigues segades i lligades.
Garbejar: carrejar les garbes del camp a l’era.
Garbera: muntó de garbes.
Heretat: propietat rústica; dita així, segurament, perquè
s’heretava de pares a fills.
Matxo: híbrid d’ase i egua o cavall i somera.
Samuga: Bastidor fet amb barres o travessers de fusta que es
fixa al bast de l'animal, i que s'utilitza per a transportar garbes d'herba, de
palla, o altres càrregues similars.
Segar: (al text forment), tallar el cereal o les herbes amb
una falç o una altra ferramenta (com ara la dalla)
Tros (troç al text): un camp de dimensions reduïdes.
Hui encara és fàcil escoltar: “Pepe té un trosset al pla”, per a dir que té un
campet.