EL CONFLICTE RELIGIÓS A FINALS DEL SEGLE XVI A ONTINYENT A TRAVÉS DELS LLIBRES DE CRIM, UN PROBLEMA DE FONS.

A finals del segle XVI es respirava a casa nostra un tuf d’odi religiós que va acabar amb l’expulsió dels moriscos l’any 1609. En el judici que treballem apareixen moriscos o moros, així se’ls denominava: «...lo dimecres de matí, uns moros de Beniçoda digueren a Pere Montagut de Albayda...», «…en una hera de un morisco que es diu Matravell, del lloch de Beniçoda, del contat de Albayda...». Els que testimonien, en el judici que “escarbem”, són dos nou convertits. El context era complex, Felip II s’havia convertit en el salvador religiós de l’occident, tancat en banda a totes les reformes religioses que pul·lulaven arreu d’Europa (ja sabeu allò de “Santiago y cierra España”). El que havia començat en una explicació “amable” de la religió en temps dels Reis Catòlics, Felip II ho havia convertit en una obligació, els moros s’havien de convertir al cristianisme sí o sí, i els van anomenar “nou conversos” (nou convertit en el nostre text). Hi havia també el lamentablement famós Sant Ofici (eina política, religiosa i social que tant de mal va fer). La història ja sabem com va acabar. Segurament l’expulsió ja estava al cap del rei Felip II, però els grans senyors hi tenien molt a perdre, ja que els moriscos treballaven les seues terres i en treien molts bons beneficis. Però, bé, com es palesa aquell conflicte religiós (social, millor dit) en el judici que analitzem?

En primer lloc, quan un morisc és cridat a declarar s’aclareix, darrere del nom, que és nou convers: «Lo honorable Jaume Matravell, nou convertit, del lloch de Beniçoda del condat de Albayda, testimoni produhit y donat a instància de lo honorable Matheu Lluch». Els cristians vells són citats amb el nom i l’ofici: «Lo honorable en Vicent Donat, llaurador, vehí y fill de la vila de Ontinyent, testimoni produhit e donat ex officio».

La religió catòlica expressa que els diumenges són dies de guardar, és a dir, no es pot treballar, per això, Gaspar Esparça, nou convers del lloc d’Aielo, necessita matisar quan el traginer li vol comprar l’ase que en diumenge no ho pot fer perquè: «...li dix que era dumenge y que no era dia de tractar, y axí se n'anà lo dit Rosa y tornà lo dilluns aprés següent». Aquell morisc d’Aielo necessitava mostrar-se coneixedor i complidor de la doctrina catòlica davant les autoritats (cristians vells en la seua totalitat).

A més, quan els criden a declarar els prenen jurament, com a tots, però als nou conversos els feien una miqueta més de “jurament”: «Lo honorable Jaume Matravell, nou convertit, del lloch de Beniçoda del condat de Albayda (...) qui jura a nostre senyor déu y als sancts quatre evangelis, de aquell de la sua mà dreta corporalment tocats e jurats en mans y poder del discret Miquel Urgellés, notari, loctinent y assessor del dit magnífich justícia, sots virtut del qual jurament fonch interrogat»; mentre que a un cristià vell es dona per suposat, el dubte podria ofendre: «Lo honorable en Joan Boygues, fuster, vehí de la vila de Ontinyent, testimoni ex officio produhit e donat qui jura davant nostre senyor déu diu e dir veritat». Potser era un acte simbòlic, però fer posar les mans sobre els evangelis i jurar per Déu, i públicament, a un nou convers era com passar-li per la cara que de la seua antiga creença ja no hi quedava res.

Els moriscos de la vall d’Albaida, o estaven molt integrats religiosament, cosa que dubte, o havien de fer el paperot contínuament. Veieu que diuen en una declaració en què es reprodueix el que havien parlat amb dos cristians: «dix el dit testimoni als dits fills y gendre de Matravell (es refereix als nou conversos) que com los anava en aquella terra de forment, e los dits fills e gendre de Matravell li respongueren que, gràcies a Déu, bon forment tenien». També és cert que no especifiquen a quin déu es referien. Era, en tot cas, una manera de quedar bé.

El que era cert és que els moriscos que vivien per les nostres contrades parlaven el mateix valencià que els cristians vells. No necessitaven traductors i, a més, analitzant amb cura les declaracions, no hi ha diferència entre els uns i els altres; i no crec que l’escrivà s’entretinguera «arreglant» les declaracions. En canvi, on sí que hi ha diferència és entre les declaracions d’un cavaller i les d’un llaurador i, com no podia ser d’una altra manera, entre el registre administratiu dels procuradors (fiscal i defensa) i les declaracions en “calent” de les quals en parlarem en una altra ocasió. Mireu com responen a la mateixa pregunta un cavaller, Cristòfol Bosch i un peraire (treballador de la llana); les diferències no són enormes, però la subtilesa marca la diferència. Es pregunta per la fama del presumpte lladre del forment i responen:

Cavaller: «E dix que ell testimoni creu segons la opinió que té d'ell dit Rosa y la fama de aquell ésser bona, que lo dit Rosa hauria comprat més ans que furtat lo dit forment».

Peraire: «E dix que ell testimoni com conega y haja tractat ab lo dit Joan Martínez de la Rosa segons dessús t'e dit, creu que no hauria furtat dites garbes sinó que les hauria comprades».

 

 

L’ÚS D’ARMES A ONTINYENT AL SEGLE XVI

Ontinyent rural em sembla una iniciativa preciosa i corprenedora: girem la cara i mirem al nostre passat, amb la qual cosa ens trobem amb les maneres de viure dels nostres avantpassats, de les avinenteses que van aprofitar, algunes de les quals van ser atropellades per un tren anomenat temps: molins, batans, gel, cucs de seda, etc. Pense que hem de trobar cohort en el record, però sempre cal mirar endavant perquè ja se sap: quan es tanca una porta, s’obri una finestra, o dues.

En la meua joventut, per motius acadèmics, vaig escorcollar els arxius municipals d’Ontinyent i d’Albaida; buscava «llibres de crim» (judicis) de finals del segle XVI i començaments del XVII. Us ho podeu creure, són una meravella, et transporten literalment al passat, ens descobreixen la quotidianitat, els costums i, sobretot, la llengua que, tot i els entrebancs històrics, mantenim viva i preciosa. Us parlaré d’un dels costums que, afortunadament, hem perdut: l’ús de les armes.

Posseir armes era tan normal com alçar-se cada dia per anar a fer faena. Així ho reflecteix un testimoni en ser preguntat per un traginer acusat de furtar forment a l’Agrillent el juny de 1574: «ell dit testimoni li dix qu.estava espantat de com anava tan desbrasat y sense espasa, que no solia anar axí...». De fet, la detenció la fan entre dos hòmens armats: «... los dos hòmens vingueren a cada hu una espasa y.l prengueren». Trobem un altre exemple de l’any 1569 en una baralla a les portes del bordell en la qual dos hòmens s’encaraven l’un a l’altre: «la hu dels quals li vingué al davant a ell testimoni, lo qual se nomena Ambrós Romeu, ab la espasa empunyada, portant la punta per davant, y l'altra mà posada envés la cinta, a modo de portar arcabucet». A veure, en realitat eren dos milhòmens malcarats, sort que la justícia sabia com de fàcil es treien les armes a relluir i tenia eines per a amansir-los: «E dix ell testimoni: "Per cap de nostre senyor, sabent lo que y a entre nosaltres no h'i haveu de venir de davant", y ell testimoni respongué dient-li: "Què y a entre nosaltres?". Y així en estes rahons se acostaren la hu a l'altre y lo dit Ambrós Romeu li dix: "Ja sabeu que tenim pau y treua, sinó, d'altra manera yo us enderrocara aquí"». A aquest testimoni l’interrogaven per tal de saber: «que ab qui ha tengut estos dies propassats en la dita e present vila de Ontinyent, e per què, e qui li ha pegat la coltellada que té en lo braç, e en quin lloch e part de la dita vila ha tengut la dita qüestió, e que diga tot lo que sap». Quan hi havia alguna baralla, segons sembla cosa freqüent, la justícia posava “pau i treva” entre els contrincants durant un període de temps, i si es trencava aquesta sentència, les penes eren duríssimes, des dels assots, empresonament o bandejament.

En un judici de 1603 de l’arxiu d’Albaida es recull un gran enrenou que hi va haver quan un morisc de Benissoda va pegar un tret de pedrenyal a la cama d’un veí d’Albaida. A conseqüència del soroll del tret i dels crits que pegava l’agredit demanant ajuda, immediatament es va fer la crida de “Via fora!”, amb la qual cosa, tota home major de 16 anys havia d’empunyar la primera arma que tinguera a la mà i acudir a la crida. Així ho explicita un dels interrogats: «... y de continent deixaren la fahena y ab la corbella en la mà, en compañia del dit Juseph Monsó, anaren envés a hon havien sentit dita escopetada». Un altre matisa la qüestió de l’edat: «... ell volia anar a veure los crits que havia sentit y no se'n volgué portar dit fadrinet en sa compañia per ser fadrinet de quinze anys y no portar encara armes».

En un altre judici per uns fets ocorreguts a Agullent el 1595 per una qüestió de deutes no cobrats, apareixen moltes armes i, fins i tot, objectes que podrien ser usades com a tals sense ser-ho: «E aquell, ab una podadora que portava en la mà anava enviant colps ab aquella». El cas és que el veí va trencar la paret mitgera (citara o barandat com es recull al judici) i va entrar a la casa de qui li devia els diners. Aleshores el matrimoni es tancà a la cambra amb el xiquet, però el marit: «se lleva del llit y es posà los sarauells y la casaca y prengué la espasa, y ella li dix que no yxqués, y sentint al dit Andreu Soler que estava a la porta de la cambra dient: "Per cap de tal que's tinch de matar”». Amb la cridòria que hi va haver, va acudir al justícia, l’agutzil portava: «ab la albarda la apuntà als pits que.s tingués."Tenti al rey". Y vent que no.s volia tenir li pegà un colp ab la albarda en lo bras, y li féu soltar la podadora».

Bé, no ho faig més llarg, acompanye el text amb unes imatges de les armes que han aparegut al text. També vull dir l’avanç que suposa per a la pau al carrer que hui ho hi haja tanta facilitat de tindre armes, tots veiem què passa en llocs on encara les branden com si res.

 

L’AGRICULTURA D’ONTINYENT AL SEGLE XVI

a través dels llibres de crim

 

Potser alguns de vosaltres haureu llegit El justícia, novel·la que vaig escriure a començaments dels 2.000. Allò va ser l’aventura literària del que havia de ser la meua tesi doctoral que mai vaig acabar. En aquell moment ja recuperava els textos que havia transcrit de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO) i d’Albaida feia uns quinze anys i ara, després de conèixer la iniciativa d’Ontinyent rural, m’han tornat al cap aquells textos. Els textos en qüestió són processos judicials de finals del segle XVI. La proposta primigènia del director de la tesi, Emili Casanova, prohom de la Vall que no he de descobrir a ningú, era buscar llibres de crim del segle XVI i, després, fer un estudi sincrònic de la llengua, és a dir, una anàlisi de la llengua en un moment concret de la història.

He tornat a llegir aquells judicis que transcrivia i se m’ha tornat a posar la pell de gallina. Al principi només tenia ulls per a les paraules, la cabra va on va, però prompte les històries em van atrapar, i no eren històries, eren fets que havien ocorregut de bona veritat a l’Ontinyent de finals del segle XVI. Els llibres de crim tenen la virtualitat de palesar-ho tot, no només la llengua, que era la meua dèria, sinó també com vivien, on vivien, com vestien, costums, feines, organització social, divertiments, clima, convivència (encara) de moriscos i cristians vells, conreus, camins, toponímia... i també, és clar, la llengua. Però, compte, no parlem d’un registre literari, el que usaven els nostres autors clàssics com Ausiàs March o Joanot Martorell que, més o menys adaptat, hem llegit a l’institut. Els escrivans havien de donar fe de les escriptures públiques i, per tant, les actuacions judicials havien de tindre eixe punt de fidelitat, d’exactitud amb què el/la declarant ho feia. Per això, llegir aquelles declaracions era com tornar a escoltar el que havia dit una persona feia 450 anys, com si l’hagueren enregistrada. Encara més, els papers que jo tocava, llegia i transcrivia, els mateixos papers, havien estat elaborats, tocats i guardats pel personal del nostre ajuntament i això encara em feia respirar més fondo.

Moltes vegades, a més del nom i de l’ofici, aportaven la informació d’on vivien i clar, la Vila, en la seua metàfora de laberint de Teseu, era la mateixa que ara, fins i tot el nom d’alguns carrers tan obvis com “carrer de l’església”. No podia resistir la temptació de passejar-me per la Vila i sentir-me una miqueta intimidat: i si algun d’aquells personatges m’estiguera veient per un foradet? Ells no, però jo els veia i els escoltava, ja que la manera de parlar transcrita en els llibres de crim ja em voltava pel cap amb una naturalitat potser excessiva.

El nostre personatge principal del judici que analitzarem és Joan Martínez de la Rosa, un traginer de la Vila Joiosa que vivia a Alacant. Aquest home va vindre a primeries del mes de juny de 1570 a fer negocis a la Vall d’Albaida, cosa que feia, almenys, des de feia vint anys. Era, per tant, un home conegut per les poblacions ubicades al ponent de la vall. El cas és que en aquella ocasió alguna cosa no anava bé: viatjava sense cavalcadura i sense armes; si no en portava era perquè alguna autoritat li les havia llevades, clar, per algun motiu. Aquell fet no li va passar desapercebut a Joan Pont, veí d’Albaida, que es va veure quasi obligat a llogar-li un matxo. Més tard, a un tal Gaspar Esparça, nou convertit d’Aielo, li va comprar un ase «per sis lliures de sous valencians», però ho baratà per tonyina, la meitat al juny i l’altra meitat la deixaven per a l’agost.

Amb aquestes cavalcadures carregades de forment va ser sorprès per Vicent Donat, Lluís Monyós i un tal Matravell (nou convers de Benissoda) en una era de l’últim. El forment era, presumptament, dels dos primers i el tenien a mitges. El cas és que Vicent Donat va veure que algú els havia furtat forment del camp que tenien a la partida de l’Agrillent, va anar d’heretat en heretat preguntant si havien vist alguna cosa sospitosa i algú li parlà del traginer. Precisament a l’era de Matravell, segons el seu criteri, va trobar el forment que li faltava, així que, aconsellat per Vicent Montanya, lloctinent del magnífic justícia de la vila d’Ontinyent, van decidir anar de banda de nit per si acudia el lladre i el sorprenien amb les mans sobre el forment. Cap a mitja nit, els tres vigilants s’havien adormit, sort que la punta d’alguna tija va fregar la cara de Donat i es va despertar. En veure que era el lladre, va pegar una colzada a Monyós i una altra a Matravell i els tres van eixir a barrar-li el pas. Van començar a fer-li preguntes i, a poc a poc, en sentir-se acorralat, va intentar fugir camp a través, moment en què els tres se li van tirar damunt i el van manlligar (paraula que no està al diccionari) i el van dur a Ontinyent per tal de lliurar-lo a la justícia del rei. Van prendre declaració, tant al traginer com als que l’havien pres i, dies després el van jutjar. Miquel Hieroni Urgellés pren les primeres declaracions, les més sucoses; entre altres coses, els llauradors reconeixen que el forment que duia el traginer quan el van fer pres, no era el d’ells, però al dia següent els n’havien furtat més. Durant el judici van intervindre l’assessor fiscal del justícia, Matheu LLuch, per una banda, i Nofre Barber, que es va encarregar de la defensa, per l’altra. Per cert, una defensa magistral, impecable. Tot i això, Pere Blasco, justícia de la vila d’Ontinyent el va condemnar a ser bandejat (expulsat) de la vila per 10 anys: «sots pena per cada una vegada que contravendrà al dit bandeig de cent açots y altres penes a nostre arbitre reservades, condempnant aquell no res menys en les despeses de la present causa la tachatio de les quals impostem nos reservam»[1].

Ontinyent ha sigut rural, per necessitat, durant la major part de la seua història, ara sembla que la funció de la terra l’acompleixen els supermercats. Depenem, doncs dels supermercats? Compte amb la fal·làcia, depenem d’altres que treballen al medi rural. Eixos sí que cobreixen les nostres necessitats i volem comprar-los duros o quatre pessetes. Potser, algun dia es podran elaborar aliments sense passar per la terra, l’aigua i el sol; quina llàstima per a qui ho haja de patir! El poeta Vicent Andrés Estellés ja ho deia en la seua Horaciana LXIII:

sapieu-ho tots d’una vegada:

soc llatí, amargament llatí,

per això, desesperadament, enyore Grècia.

 

L’Ontinyent de 1570 era amargament, desesperadament rural. Els que van viure en aquella època vivien i depenien de la terra i, clar, del clima. Precisament, el judici que estem «escarbant» és una conseqüència del clima. Aquell any hi va haver molt bona anyada per als conreus d’Ontinyent: «trobant-se el dit proposant en lo terme de la vila de Ontinyent, fent son camí com a treginer, qu.és per lo camí real dit de Ayelo, encontrà un home jove, y parlant y confabulant ab aquell de la bona anyada de forments que en la present vila hi havia». Per contra, a Alacant i les seues contrades va ser a l’inrevés: «ell dit proposant és vehí y habitador de la ciutat de Alacant, en la qual per la gran seca en lo present any se han collit molt poch o ningun forment»; és un dels arguments de la defensa del traginer el qual seguidament afig: «vent lo dit proposant la necessitat que en lo present any se espera en la dita ciutat de Alacant, determinà de veure de hon poria comprar algun forment per a sustentació de sa casa y família».

Ontinyent, per la seua localització geogràfica, pertanyia, i pertany, a la trilogia mediterrània: pa, oli i vi; és a dir, blat (forment), oliveres i vinyes. Al judici que tractem, el protagonista és el forment perquè els fets ocorren en temps de sega: «lo dia de dilluns que contarem dotze del dit mes de juny, en una hera de Matravell, nou convertit del lloch de Beniçoda, fon atrobada certa garbereta de forment la qual veheren los amos de la dita hera e no trobaren de qui pogués ser». Dels tres peus de la trilogia mediterrània, el forment, que ara diem blat, és el peu més “gros”, més necessari. Si bé, els altres dos també ho són perquè no coixege. Nosaltres teníem la benedicció de tindre a prop l’Alforí, autèntica joia per al blat, però la nostra llengua té altres mostres de la importància, per exemple l’illa de Formentera i, a Mallorca, el cap de Formentor. Ara bé, en les diverses declaracions que s’estenen al llarg del plet també apareixen altres plantacions:

«y demanant-li a hon estava lo home, lo dit Rosa digué que davall aquelles oliveres» Si hi havia oliveres, també hi hauria almàsseres i tot el que es relaciona amb la producció d’oli.

«dellà lo riu y prop d’unes vinyes...», el vi formava part de les nostres goles des de temps immemorials en què les àmfores acabaven al fons de la mar en ser transportat. Ja tenim la trilogia mediterrània al complet, però seguim.

«l'havien trobat prop del corral nomenat Castallet que està en lo terme de Albayda, en la vila de Olleria davall uns garrofers», hi haurà arbre més bonic, atàvic i nostre que el garrofer? Les garrofes se les menjava el bestiar i també les persones, coses més rares ens hem menjat esperonats per la necessitat. També es refereix a un arbre mític: «Davall aquelles carrasques havem carregat».

«...un aze de pèl pardo ab una albarda vella y unes çantuguetes de olm, ab una singla de spart». L’om, per la seua fusta amable quan es verda, també s’usa per a fer gaiatos. En el cas del judici eren vares per a acomodar alguna càrrega. En la mateixa cita s’ha esgolat l’espart, usat també de tota la vida per a molts diversos usos: cordes, cabassos, esportins, etc. la nostra memòria popular ens ho recorda: “Quan el Benicadell té capell, pica espart i fers cordell”. I un ús potser poc conegut: es fan collarets d’espart verd per a gossets quan aquestos agafen brom (moquillo en castellà), de fet, la meua gosseta es va curar sense cap medicina afegida.

Les moreres esdevenien un negoci de primer ordre per a la confecció de la seda. Pelar fulla era la feina que es feia per a alimentar els cucs. Algunes tradicions costen d’anar-se’n. Quan jo era menut era estrany el xiquet que no tenia cucs de seda a casa; fins i tot hi havia qui en venia. De moreres, n’hi havia al carrer Martínez Valls, a l’Ereta, a Sant Francesc, a Sant Carles i, potser algun altre lloc que ara no recorde. L’altra feina que es feia era desembotjar, és a dir, traure els capolls de seda de les botges o enramades: «E dix que en casa de Francesc Enguix, perayre de la dita vila, a hon estigué un dia y mig o dos dies aydant-li a desembotjar». La quantitat de capolls havia de ser de consideració, ja que en un dia i mig se’n poden desembotjar molts.

 Encara apareix citat un altre arbre, fruiter en aquest cas, una miqueta sorprenent: «Y ans d'entrar en la vila fon allí davall uns tarongers y allí fon entregat al Magnifich i Discret Miquel Hierony Urgellés». A veure, de tarongers a Ontinyent n’he vist des de ben menut a l’horta que mon tio tenia al Llombo, poca cosa, per a casa. Diu la cita que el lliuren davall d’uns tarongers, devien ser ben grans, no? Per les nostres contrades gelar és més que habitual i, en aquella època, també. Hi havia hagut uns centenars d’anys abans l’anomenat “òptim climàtic medieval” que va acabar al segle XIV. Aquella va ser una època ben calorosa i, segons diuen els entesos, molt regular climàticament. Això, per als conreus, és el millor. El clima era tan càlid que les vinyes creixien amb força al sud d’Anglaterra. Una època de tanta bonança climàtica va suposar creixement vegetatiu i cultural: el romànic i el gòtic en són la mostra. Després es va entrar en l’anomenada “petita edat de gel”, que va tindre el seu primer màxim de fred el 1650; hi va haver dues puntes més i, cap a mitjans del XIX, va acabar. Va ser la causa del creixement del negoci del gel a les caves de les serres (vegeu “Un tresor a les fosques” en Ontinyent rural, Jordi Mollà i Kike Mollà). El 1570 devia ser un temps de trànsit en què hi hauria bona diferència entre els estius i els hiverns. El text que “escarbem” dona alguna pista: «...testificarà per ser axí la veritat que en los temps de grans calors és millor garbejar de nit ab lo ros e fresca que no de dia ab les calors», ja que «quant los forments són molt sechs fan a garbejar de nit» perquè de dia, explicaven, es perdia molt de gra des del camp a l’era.

Per tal d’acabar amb aquesta secció agrària, faré un recull de paraules relacionades amb l’agricultura que apareixen al judici, a més de les que ja s’han citat i, en molts casos, ja s’han oblidat, si no pels més majors, segur que pels més jóvens.  Els nostres iaios, que encara van tindre animals i van treballar al camp, ens pegarien una bascollà (bescollada en normatiu) per mostrar tal desconeixement, ells vivien més apegats a la terra que nosaltres. Pose les definicions del diccionari normatiu de l’AVL.

Albarda: espècie de coixí de palla o borra que s’adapta al llom de l’animal i sobre el qual es posa la sària o els arganells.

Ase: mamífer similar al cavall però més menut, s’utilitzava com a bèstia de càrrega.

Bancal: tros de terra plana conreada, limitada per arbres o marges (ribes que diem a Ontinyent).

Barcella: mesura de gra equivalent aproximadament a 17 litres. També és el recipient que té la capacitat d’eixa mesura (les capacitats de les barcelles poden variar. Una barcella equival a quatre almuds i a huit mig almuds).

Cafís: antiga mesura de capacitat que equivalia a dotze barcelles.

Cavalló: (ací no ens referim al llom de terra que hi ha entre solc i solc). Pila de garbes, generalment de deu a setze, que es forma després de segar i es deixa en el restoll per a poder arreplegar-les després més fàcilment.

Cingla (al text singla): faixa ampla de cordell, de cànem o altra matèria resistent, especialment les que es fan passar per davall del ventre  d’un animal de càrrega per a subjectar l’albarda o la sella.

Desgarbar: (no apareix a L’AVL): deslligar les garbes per a ser batudes a l’era.

Era: espai aplanat i ferm on s’escampen els cereals o llegums per a separar el gra de la palla.

Garba: Feix d’espigues segades i lligades.

Garbejar: carrejar les garbes del camp a l’era.

Garbera: muntó de garbes.

Heretat: propietat rústica; dita així, segurament, perquè s’heretava de pares a fills.

Matxo: híbrid d’ase i egua o cavall i somera.

Samuga: Bastidor fet amb barres o travessers de fusta que es fixa al bast de l'animal, i que s'utilitza per a transportar garbes d'herba, de palla, o altres càrregues similars.

Segar: (al text forment), tallar el cereal o les herbes amb una falç o una altra ferramenta (com ara la dalla)

Tros (troç al text): un camp de dimensions reduïdes. Hui encara és fàcil escoltar: “Pepe té un trosset al pla”, per a dir que té un campet.

 

---

[1] Com que s’aportaran moltes cites textuals cal explicar que es tracta de la transcripció que vaig fer l’any 1985. La copia és tan literal com es va poder, només s’han afegit signes de puntuació, punts volats per marcar elisions i accents.