EL CONFLICTE RELIGIÓS A FINALS DEL SEGLE XVI A ONTINYENT A TRAVÉS DELS LLIBRES DE CRIM, UN PROBLEMA DE FONS.

A finals del segle XVI es respirava a casa nostra un tuf d’odi religiós que va acabar amb l’expulsió dels moriscos l’any 1609. En el judici que treballem apareixen moriscos o moros, així se’ls denominava: «...lo dimecres de matí, uns moros de Beniçoda digueren a Pere Montagut de Albayda...», «…en una hera de un morisco que es diu Matravell, del lloch de Beniçoda, del contat de Albayda...». Els que testimonien, en el judici que “escarbem”, són dos nou convertits. El context era complex, Felip II s’havia convertit en el salvador religiós de l’occident, tancat en banda a totes les reformes religioses que pul·lulaven arreu d’Europa (ja sabeu allò de “Santiago y cierra España”). El que havia començat en una explicació “amable” de la religió en temps dels Reis Catòlics, Felip II ho havia convertit en una obligació, els moros s’havien de convertir al cristianisme sí o sí, i els van anomenar “nou conversos” (nou convertit en el nostre text). Hi havia també el lamentablement famós Sant Ofici (eina política, religiosa i social que tant de mal va fer). La història ja sabem com va acabar. Segurament l’expulsió ja estava al cap del rei Felip II, però els grans senyors hi tenien molt a perdre, ja que els moriscos treballaven les seues terres i en treien molts bons beneficis. Però, bé, com es palesa aquell conflicte religiós (social, millor dit) en el judici que analitzem?

En primer lloc, quan un morisc és cridat a declarar s’aclareix, darrere del nom, que és nou convers: «Lo honorable Jaume Matravell, nou convertit, del lloch de Beniçoda del condat de Albayda, testimoni produhit y donat a instància de lo honorable Matheu Lluch». Els cristians vells són citats amb el nom i l’ofici: «Lo honorable en Vicent Donat, llaurador, vehí y fill de la vila de Ontinyent, testimoni produhit e donat ex officio».

La religió catòlica expressa que els diumenges són dies de guardar, és a dir, no es pot treballar, per això, Gaspar Esparça, nou convers del lloc d’Aielo, necessita matisar quan el traginer li vol comprar l’ase que en diumenge no ho pot fer perquè: «...li dix que era dumenge y que no era dia de tractar, y axí se n'anà lo dit Rosa y tornà lo dilluns aprés següent». Aquell morisc d’Aielo necessitava mostrar-se coneixedor i complidor de la doctrina catòlica davant les autoritats (cristians vells en la seua totalitat).

A més, quan els criden a declarar els prenen jurament, com a tots, però als nou conversos els feien una miqueta més de “jurament”: «Lo honorable Jaume Matravell, nou convertit, del lloch de Beniçoda del condat de Albayda (...) qui jura a nostre senyor déu y als sancts quatre evangelis, de aquell de la sua mà dreta corporalment tocats e jurats en mans y poder del discret Miquel Urgellés, notari, loctinent y assessor del dit magnífich justícia, sots virtut del qual jurament fonch interrogat»; mentre que a un cristià vell es dona per suposat, el dubte podria ofendre: «Lo honorable en Joan Boygues, fuster, vehí de la vila de Ontinyent, testimoni ex officio produhit e donat qui jura davant nostre senyor déu diu e dir veritat». Potser era un acte simbòlic, però fer posar les mans sobre els evangelis i jurar per Déu, i públicament, a un nou convers era com passar-li per la cara que de la seua antiga creença ja no hi quedava res.

Els moriscos de la vall d’Albaida, o estaven molt integrats religiosament, cosa que dubte, o havien de fer el paperot contínuament. Veieu que diuen en una declaració en què es reprodueix el que havien parlat amb dos cristians: «dix el dit testimoni als dits fills y gendre de Matravell (es refereix als nou conversos) que com los anava en aquella terra de forment, e los dits fills e gendre de Matravell li respongueren que, gràcies a Déu, bon forment tenien». També és cert que no especifiquen a quin déu es referien. Era, en tot cas, una manera de quedar bé.

El que era cert és que els moriscos que vivien per les nostres contrades parlaven el mateix valencià que els cristians vells. No necessitaven traductors i, a més, analitzant amb cura les declaracions, no hi ha diferència entre els uns i els altres; i no crec que l’escrivà s’entretinguera «arreglant» les declaracions. En canvi, on sí que hi ha diferència és entre les declaracions d’un cavaller i les d’un llaurador i, com no podia ser d’una altra manera, entre el registre administratiu dels procuradors (fiscal i defensa) i les declaracions en “calent” de les quals en parlarem en una altra ocasió. Mireu com responen a la mateixa pregunta un cavaller, Cristòfol Bosch i un peraire (treballador de la llana); les diferències no són enormes, però la subtilesa marca la diferència. Es pregunta per la fama del presumpte lladre del forment i responen:

Cavaller: «E dix que ell testimoni creu segons la opinió que té d'ell dit Rosa y la fama de aquell ésser bona, que lo dit Rosa hauria comprat més ans que furtat lo dit forment».

Peraire: «E dix que ell testimoni com conega y haja tractat ab lo dit Joan Martínez de la Rosa segons dessús t'e dit, creu que no hauria furtat dites garbes sinó que les hauria comprades».