Les veus del temps:
la llengua d’Ontinyent al segle XVI a través d’un llibre de crim.
Com ja s’ha dit, la font d’aquest
estudi és un llibre de crim de la vila d’Ontinyent de l’any 1570; tot i la gran
distància en el temps, sentia aquelles “veus” molt pròximes, quasi a tocar.
Però abans de parlar d’aquelles “veus” cal fer alguns aclariments sobre aquest
tipus de text.
En els llibres de crim hi ha una
primera part en què es pren declaració immediata als protagonistes de la
denúncia, en aquest cas, dos llauradors que porten pres un home a qui,
presumptament, havien sorprès amb forment furtat de la seua propietat a la
partida de l’Agrillent. Aquestes declaracions són, com ara veurem, un autèntic
tresor perquè reflecteixen la parla improvisada i natural de les persones
interrogades, per això, la llengua és vivíssima: exclamacions, ponderacions,
expressions usuals, diàlegs, exclamacions eufemístiques i qualsevol altra
característica del registre dialògic.
La segona part, és a dir, la
instrucció del judici, és preparada. Fiscal i defensa preparen el bloc de
preguntes que faran, tant als principals implicats com a testimonis que busquen
per tal d’afavorir el seu argumentari. Ja se sap, «si et pregunten això, digues
açò», vull dir que es perd l’espontaneïtat que hi havia en les primeres
declaracions; tot i això també hi trobem gran riquesa lingüística.
Algunes paraules, com després es
veurà, només són usades per persones instruïdes i eren usades en formularis que
devien vindre de ben lluny en el temps. És una altra riquesa que tenen aquests
textos perquè es troba reflectida la parla d’un “cavaller” i la d’un
“llaurador”, és a dir, que es poden apreciar els dialectes socials; ja n’hem
vist un exemple.
A finals del segle XVI la llengua
es troba en un estat de trànsit cap a la “modernitat”, cap a la llengua que
parlem hui. Els dialectes actuals van prenent forma però encara conviuen amb
formes que, a poc a poc, es perdran en la nostra parla quotidiana. Aquest
trànsit es veu en molts aspectes de la llengua, però només posaré uns quants
exemples perquè no és el lloc d’aprofundir ni d’avorrir.
·
S’usava sempre el
pretèrit perfet simple : respongué, concertaren, partí, etc., en lloc
del perifràstic que usem hui: va respondre, van concertar, va partir.
·
L’imperfet de
subjuntiu es formava en -às, -és, -ís: pogués,
estigués, prengués, fossen, tornàs, etc. En l’actualitat usem les formes
acabades en -ara, -era, -ira: poguera, estiguera, prenguera, fora, tornara...
·
El present de
subjuntiu ja té la forma -a: diga.
·
La consonant postalveolar
sorda (veieu com és d’avorrit?) que trobem en la paraula peix,
s’escriu sense la “i” que actualment molts valencians articulem davant d’aquest
so. Així trobem: conex, dexàs, fluxar (coneix, deixàs, fluixar); alhora
trobem altres paraules: puix, eixir, pareixia, en què la vocal “i” és
present. Devia ser una qüestió d’escriptura? En realitat, no sonava però
algunes paraules, potser per tradició, sí que la portaven? En algunes fórmules
de la instrucció apareix així /axí; devien estar en trànsit.
·
També he constatat el
plural de les paraules planes cacabades en -e que fan el plural en -ns:
home/hòmens, típic dels parlar valencians actuals.
·
L’article “lo” és
usat tant com a neutre: «sobre lo que després serà interrogat», com per
a masculí singular: «dellà lo riu», «vos compraré aprés lo forment»
Bé, la llista hauria de ser més
llarga si escrivira per a un àmbit filològic, com que no és així, seguiré amb
altres aspectes més “curiosos” i entretinguts, per exemple, l’inventari de la
roba que duia el traginer en ser pres. Pel que ara veurem, aquell home es
vestia amb roba molt vella i en molt mal estat, cosa que sorprèn a qui el
coneixia perquè no era normal veure’l així. Devia haver caigut en desgràcia i,
potser, devia haver-se convertit en un roder (persones que tenien prohibit
l’accés a la població i “rodaven” pels voltants buscant-se la vida; se’n podien
unir uns quants i fer una colla de roders).
-Saragüells d’estopa usats.
-Camisa vella i apedaçada.
-Sayo pardillo forrat de friseta
morada usat: tots sabem què és una saia, per tant, pense que devia ser roba
interior. “friseta” roba de llana, pelosa i generalment verda o roja.
-Herrehuelo de drap pardillo:
sembla que era una capa curta; ara bé, tot era “pardillo”, no sé si devia un ús
despectiu. Com hui quan diem que és de coloret “aleta de mosca”.
-Girada de vellut negre molt
vell: potser es refereix a pell girada de vellut per al calcer o el barret.
-Balandreu pardo: faldons de la camisa que pengen
per fora.
Per les aportacions dels
testimonis de la defensa, aquell Joan Martínez de la Rosa, el traginer, havia
sigut un home molt ben considerat al qual li fiaven fortes sumes de diners i no
l’havien trobat mai en falta. Però el fet d’arribar sense armes i sense bèsties
va fer sospitar Joan Pont, l’amo del matxo que volia llogar: «Y ell dit
testimoni li dix qu.estava espantat de com anava tan desbrasat y sense espasa,
que no solia anar axí y que estava en parer de no donar-lo (el matxo)».
Però un testimoni de la defensa
aporta aquest testimoni: «E dix que en tot lo temps que ell dit testimoni lo ha
conegut al dit Joan Martínez de la Rosa, ha vist que en la ciutat de Alacant li
han donat comissions al dit Joan Martínez de la Rosa per a que fes tonyines en
les almadregues de Castella, acomanant-li groses quantitats de dinés, y ací en
la present vila de Ontinyent, ell dit testimoni y altres persones de la present
vila li han donat al dit Joan Martínez de la Rosa moltes càrregues de robes per
a que portés a fires de Sevilla o de sa terra, y ha donat molt bon compte y
rahó de lo que li és estat acomanat y may a hoyt dir que nengú es quexàs de
aquell».
Potser el tret més cridaner,
curiós i, per a mi, emocionant, és tornar a «escoltar» la reproducció d’una
conversa. Fent un altre exercici d’imaginació pense en el senyor Vicent Donat; a
veure, per a tots nosaltres i d’ara endavant, el senyó Vicent, al qual
provaré de posar cara i traça aprofitant alguns trets descriptius que apareixen
al judici. Devia ser un home de mitja talla, metre seixanta poc més o menys, la
cara redona, morena i agradable. El sol havia esculpit cada solc de la seua
cara com ell havia treballat els solcs del bancal, anaven alhora, només que el
bancal tenia moltes més possibilitats d’envellir que ell. De somriure fàcil i
acudit a la punta de la llengua. Unes celles ben poblades protegien els ulls
marrons, terrers i profunds. Si obria molt la boca se li veia alguna falta a la
bancada; bé que va patir a cal barber el dia que li van arrancar aquells queixals
que tant de mal li feien. Tenia el seu trosset d’horta al Llombo on feia
verdures que consumien a casa i, si en sobraven, encara en venia. També duia
altres bancals com el de l’Agrillent que treballava a mitges. Sabia treballar
la terra, se l’estimava i volia que es notara perquè el dia que el soterraren,
la terra fora amable amb ell, l’acolliria per a sempre. També devia ser un home
d’aquells que parla i s’escolta, me l’imagine preparant la llengua de camí a
les dependències municipals. El treball del camp, de vegades, és solitari i,
per tant, es parla poc. El senyó Vicent devia tindre la llengua apegada
al paladar i quan li van preguntar: «que diga la diligència que s.a fet per a
trobar lo forment o les garbes que li han furtat, y si l.a trobat, en poder de
qui». Sorprén el detall amb què conta a l’autoritat tot el que havia
passat. També pense en el pobre escrivà que aniria desesperat per tal de poder
apuntar tot el que el testimoni contava, era la seua feina, així que la
declaració degué durar molt i: encara que l’escrivà coneguera el senyó
Vicent, encara que de tant en tant l’escrivà bufara, encara que es tirara les
mans al cap, la seua obligació era posar sobre el paper el que deia el
testimoni de la manera més fidedigna possible. Bé, crec que paga la pena
«escoltar» el que va dir un ontinyentí de fa 450 anys[1] en
la seua declaració:
«E dix que lo dimars propassat ell testimoni se posà a cercar[2] a
hon podia trobar ses garbes de forment que li havien furtat y anà de heretat en
heretat ab escuses que cercava un chich que se n'era anat, e arribant a una
heretat de Matravell, nou convertit, del lloch de Beniçoda trobà dos fills y un
gendre del dit Matravell que segaven forment en la heretat del dit Matravell
y.ls interrogà que si li havien vist un chich que cercava, y de rahons en
rahons, dix el dit testimoni als dits fills y gendre de
Matravell que com los anava en aquella terra de forment, e los dits fills e
gendre de Matravell li respongueren que, gràcies a Déu, bon forment tenien,
e li digueren que la nit passada, que seria lo deluns al vespre, havien portat
una garbereta de forment a la hera del dit Matravell, la qual està en terme de
Albayda e que no sabien qui havia portat dita garbera, ni de qui era, y ell dit
testimoni los dix: "No sabeu qui la y ha portada? Yo sé un home que li
n'han furtat y u serca, y per ço si y veya aquex blat, yo.l conexeria".Y
los dits fills y gendre de Matravell li digueren: "Doncs anem y mirem-ho,
y vejam si és vostre o de qui és".
Y anant li mostraren a ell dit
testimoni una garbereta de forment que y poria haver set o huyt cavallons de
forment, y trobà y conegué ell dit testimoni lo seu forment que li faltava
esser allí, y trobà que y havia unes garbes de majoma mesclades, y ell
testimoni dix: "Aquest és lo meu forment, y si no.m voleu creure, yo
portaré prova". E hu dels fills del dit Matravell dix: "Cap de tal![3]
quin seria que alguna persona que.sevol mal o haja fet perquè lo home es pogués
aferar ab nosaltres". Y ell
testimoni los dix: "No us tinch jo a vosaltres per tal vil gent, perquè jo
no crec que vosaltres o hajau fet, però feu-me.u plaer que mireu entre vostres
vehins qui ha portat lo forment a la hera, y m'aviseu, perquè no fent-ho y no
trobant qui u ha fet se hauria de demanar a vosaltres per trobar-lo en vostra
hera". E los dits fills de Matravell pregaren a ell testimoni que se'n
tornàs a la vesprada y parlarien del negoci, que son pare ya seria, y axí se
n'anà ell dit testimoni. E lo deluns propassat ne donà rahó al justícia no
sabent qui u havia fet, e aprés ne parlà, sabé a hon estaven les garberes al
magnífich Vicent Montanya, notari, loctinent del magnífich justícia, dient-li
que havia trobat a hon estava lo forment que li havien furtat, e com se
regiria, e quin consell li donava. E lo dit magnífich En Vicent Montanya li
respongué: "Fora bo que puix haveu trobat una proba que la (...) portàreu,
però puix no u haveu fet y estau determinat a vel·lar-i anan esta nit y vel·lam
la garbera, y si nengú no ve, demà de matí anan-ne a fer rahó a don Cristòfol
del Milà, pux dieu que està en terme de Albayda". E axí ell testimoni, la
nit propassada, juntament ab Vicent Monyós anaren per posar-se en salt y
vel·lar prop de la garbera, y essent allí se posaren dins en la garbera, y en
açò vingué lo dit Matravell pensant que ell dit testimoni y son company foren
los lladres que venien a desgarbar lo forment, y axí lo dit Matravell s'estigué
ab ells guardant qui vendria a la garbera. E a arbitre d'ell dit testimoni,
poria ser poch més o menys la mija nit o un poc més del matí, que ell dit
testimoni e los altres adormint-se, vingué a la dita hera de Matravell, a hon
estaven abdós càrregues de garbes de forment, ço és, ab un macho e un ase, y ell
dit testimoni dormia, y al passar de l'home ab les càrregues li tocaren unes
aristes de la cara y.s despertà, y en açò, lo dit home que portava lo forment
hagué sentiment e véu al dit testimoni y als altres que ab ell estaven, y
prengué via y passà ab les càrregues volent eixir de la hera, y en açò ell
testimoni despertà al dit Vicent Monyós dient-li: "Vet ací lo lladre que
se'n va". Y en açò se levaren[4] el
dit testimoni y lo dit Vicent Monyós y seguiren al dit home ab les càrregues de
forment, y lo home, eixint del camí campa través, ell testimoni y son company
yxqueren aldavant y li digueren:"A tal hora garbejant?". Y lo dit
home los respongué: "Sí, que no és bona hora?". Y ell testimoni li
dix: "De hon dueu lo blat? Y ell dit home los respongué: "Del de son
amo". Y ell testimoni li dix: "A hon està son amo y a hon el portau
?". E lo home dix: "A una hera que y a ací dalt". Y ell
testimoni li demanà que de hon era, y ell dit home los respongué que de
Vilajoyosa; y ell testimoni li dix: "De Vilajoyosa veniu a garbejar
ací?". Y lo dit home los respongué: "Sí, què no puch venir a garbejar
así ?". E ell testimoni e son company, vent-lo tan fora camí li digueren:
"Ara veniu allí, a aquella hera de hon vosté se n'anat y allí
descarregarem lo forment". E axí lo dit home, voluntàriament, girà les
bèsties y portà lo forment a la hera y descarregà, y ell dit testimoni li
demanà: "De hon haveu portat lo forment ?". E lo dit home li dix que
de un tros que està junt al camí de Xàtiva, deçà lo riu de l'Agrillent,
"que.l me ha venut un home". Y ell testimoni li demanà que a hon era
lo home que lo y havia venut, y lo dit home li respongué que allà estava, que
n'havia de portar altre camí. Y ell testimoni li respongué: "Allà està
l'home, anem allà y vejam lo home que'l vos ha venut". Y recusant lo dit
home de anar a mostrar lo home que li havia venut lo forment, se abraçaren ab
ell y.l ligaren, y ligat, camí caminant se'n vingueren, y essent al troç a hon
havia descarregat lo dit home los dix: "Davall aquelles carrasques havem
carregat", mostrant les terres que ell dit testimoni té a mijes y de hon
li falta lo dit forment. E essent en dit troç ell testimoni li dix que cridàs
al home que lo y havia venut; e lo dit home chiulà, y aprés cridà un crit o dos
crits dient:"Hou, hou!!" e nengú li respongué. E axí, camí caminant
lo portaren pres, y essent prop de la vila de Ontinyent vingué allí lo
magnífich y discret Miquel Hierony Urgellés, notari, loctinent y assessor del
dit Magnifich justícia, al qual entregà e liurà lo dit home.
E açò e no als dix saber ell dit
testimoni excepto que aprés és anat ell dit testimoni de dia a veure lo forment
y ha trobat que les càrregues que l'home portava no heren dell dit testimoni, y
a trobat que en la matexa nit han furtat a ell testimoni altres quatre
cavallons, los quals no els ha trobat fins a la present hora. E açò e no als
dix saber».
És molt sucós, els detalls de la
conversa, impressionants. S’havia enxampat un lladre de forment, però es veu
que n’hi havia altres lladres. ¿Era Joan Martínez de la Rosa l’esquer, home
tingut per bona persona, i entretant els altres furtaven? En Pere Blasco,
Justícia civil i criminal de la vila d’Ontinyent, aconsellat pels seus
assessors, va determinar de castigar-lo amb l’expulsió (bandejament). Comptat i
debatut, tenia mala traça aquell traginer.
Deixarem ara tranquil el senyó
Vicent i farem un repàs al lèxic tan ric que ens ofereix aquest llibre de
crim; veurem algunes expressions usuals de l’època i, després, una mostra de
lèxic antic.
Expressions:
-Un jove moreno de cara.
-Home de mitja talla.
-Amb alguna falta en la banca
(bancada)
-“Anava tan desbraçat i sense
espasa”: desbraçat no apareix en cap diccionari, però pel context
pense que podria ser mal vestit.
-A un tret de ballesta: trobar-se
alguna cosa no massa lluny.
-Posar en fatiga: cansava,
de pesat que es posava (es refereix al traginer que li vol llogar el matxo i
l’home no se’n refia gens).
-Anar camí caminant: el
que hui diríem a la marxeta, xino-sano.
-Estar en aguayt: estar a
l’aguait, vigilant.
-Val Déu!: Valga’m Déu!
Exclamació.
-Lo cor li dix: el cor li digué,
un pressentiment.
-Posar en necessitat:
posar en un compromís.
-S’espinà e pensà: tenia
males sensacions.
-A tota pressa e cuyta:
anar molt de pressa, en realitat, és una redundància.
-No respondre gens a compte:
fer-se el boig.
-Clar non clar: més o
menys.
-Posar-se en salt:
preparar-se, estar a punt.
-Cap de tal! Deu ser una
exclamació eufemística, un taco camuflat de l’època.
-Veent-lo fora camí: ja
feia coses sospitoses, anava desencaminat.
-Prendre via: anar-se’n
-Anar a guardar: anar a
fer guàrdia, a vigilar.
-Mostrava en par confús e
torbat: igualment, de la mateixa manera.
Lèxic:
Germà Colom, en El léxico
catalánà en la Romania (Gredos, 1976), ens explica que en un primer
estadi, el lèxic de la nostra llengua permetia adscriure’s a les llengües
Gal·loromàniques i, a partir del segle XV, es decanta cap a les
iberoromàniques. El que és cert i es pot comprovar en la declaració transcrita,
feta per un llaurador de finals del segle XVI, que encara hi ha grandíssima
quantitat de paraules que hui diem d’una altra manera. Algunes paraules, que es
poden comprovar en la mateixa declaració, convivien en aquell moment. És el cas
de: forment/blat, entregar/lliurar.
Faré una llista breu de les
paraules que han sigut arrossegades pels vents del temps.
·
Abdós: ambdós, tots dos. «...a hon estaven abdós càrregues de garbes de
forment».
·
Ans: abans. «...més de huyt jorns ans que es trobaren en dita font».
·
Aprés: després. «... y aprés ell dit
responent se'n va camí de Alacant».
·
Aydar: ajudar. «...a hon estigué un dia y mig o dos dies aydant-li a
desembotjar».
·
Caplleuta: fiança que donava algú per evitar que un reu fora empresonat. «és
suficient caplleuta per evitar dites despeses».
·
Car: conjunció causal, perquè, ja que. «...car diu ut supra que ell dit
proposant és vehí y habitador de la ciutat de Alacant». Vull aclarir que
aquesta paraula és usada per Nofre Barber, procurador de la defensa, persona
amb una gran formació.
·
Cercar: buscar. «...ell testimoni se posà a cercar a hon podia trobar ses
garbes de forment».
·
Decebre: fallar a les expectatives. «...descarregà dient que si lo forment era
d'ells que.l prengueren donant-los a entendre com era estat decebut»
·
Despeses: els diners que es desprenen. «...ordenades en les despeses de la
present causa».
·
Desús: fa molt poc, ara mateix. «...E dix que ja t'e dit desús en sa
deposició».
·
Devers: en direcció a, cap a. «...portaren pres devers la present vila».
·
Ensemps: juntament, alhora (actualment “ensems”): «...entregaren al magnífich e
lloctinent y assessor ensemps ab los dits macho e asnet».
·
Fermança: fiança, li fia diners. «...ell dit testimoni li entraria en fermança
perquè també tenia necessitat de enviar unes lletres a Gandia per a que li
enviasen uns dinés».
·
Fluxar: deixar anar (hui “afluixar”). «per ço que tinch molta faena y no puc
fluxar lo macho».
·
Jamay: mai. Apareix amb la i grega a l’original. «...y jamay respongué ningú».
·
Jorn: dia. «...més de huyt jorns ans que es trobaren en dita font».
·
Llevar: en el sentit d’alçar-se. «... quan vingué a
la matinada se llevaren i anaren a carregar...»
·
Manlligar: Lligar les mans a algú perquè no puga fer-ne ús. «arribant a ell se
abrassaren ab ell hi.l manlligaren y.l portaren pres devers la present vila de
Ontinyent».
·
Puix: (conjunció causal) ja que, perquè. «...Fora bo que puix haveu trobat
una proba que la portàreu, però puix no u haveu fet...». Cal aclarir que
aquesta paraula és usada només per Vicent Montanya, notari i lloctinent del
justícia, persona molt formada.
·
Restar: en el sentit de quedar-se. «...on com tals crims y delictes no deguen restar sens condigne punició y
castig». Paraula usada per Llatzar Lluch, procurador fiscal.
·
Sellavors: aleshores, llavors. «...en quatre cavallons y nou garbes que sellavors
li faltaven» (hui, col·loquialment, el castellanisme “entonses” campa per
tot arreu; però jo encara he sentit dir quan algú deia “entonses”: un mig almud
i quatre onces, per a burlar-se de qui ho deia.
·
Seure: posar el cul a la cadira. «...descarregat lo forment se segueren un
poc en dita hera».
·
Soleixint: fer-se de dia «... y.s llevà
deluns soleixint».
·
Tantost: Immediatament. «...pagar en tonyina, ço és, la mitat tantost i l'altra
mitat a l'agost».
·
Tostemps: sempre. «…e que tostemps lo ha vist ben tractar en art de treginer».
·
Vespre: nit. «...lo dit dumenge al vespre y.s gità a dormir».
·
Vosaltres: pronom que col·loquialment diem “mosatros” (o coses semblants).
«...No us tinch jo a vosaltres per tal vil gent».
La cendra manté la brasa viva
molt de temps, fins i tot d’un dia per a l’altre. La present escarbada a
l’Ontinyent de fa 450 anys s’ha acabat; deixem que les brases esdevinguen cendra,
a poc a poc, com les bones viandes, tot tenint present que de les cendres també
se’n poden fer lectures, i ben sucoses.
[1]
Pel que fa a la transcripció, m’he basat en la que vaig fer jo i l’he
contrastada amb la que va fer Emili Casonova en: “Coexistència de sincronies
lingüístiques en un procés criminal de 1570 d’Ontinyent” dins de Identitats i
violències, editorial Afers. Cal tindre present que la nostra normativa actual és de segle XX i a
finals del XVI, després de cent anys sense Cancellereia Reial, és impressionant
el model de llengua que es manté.
[2] buscar
[3]
Eufemisme, devia ser alguna paraula
forta que no arribaria a la blasfèmia, cosa impensable en un judici, però
segurament fàcil en un bordell.
[4] S’alçaren