L’ÒLIBA 2023

 

Tindre casa ha estat una necessitat ancestral, la humanitat sempre ha buscat un aixopluc, com altres bestioles que ens acompanyen en esta aventura anomenada vida. Coves, cabanes, iglús, barraques, castells, masies o cases intel·ligents. Hom es troba a gust a sa casa, la tenim feta a la nostra mida, al nostre gust, satisfà les nostres necessitats.

Quan eixim de casa nostra, ja no estem a casa? La primera casa que tenim és la Terra, en totes les seues dimensions. De vegades es mostra amable i, altres no tant, per això necessitem una altra “casa” que tenim com a pròpia. De cases, en podem tindre més d’una, podem canviar-nos segons les necessitats; de terra, no en tenim una altra.

Les persones, la humanitat, des de la nostra perspectiva temporal tan curta, de vegades oblidem que fa 4.500 milions d’anys que la Terra ha lluitat per ser l’aixopluc de la vida, de la més diversa vida. Hi ha hagut daltabaixos, i de ben forts. Extincions quasi absolutes, i a tornar a començar. Això ha ocorregut unes quantes vegades al llarg de l’existència de la Terra. Per a la nostra desgràcia assistim en directe a una d’eixes extincions. Aquesta vegada és la nostra mà la que fa estralls. Volem tota la Terra per a nosaltres, com la nostra casa, de la qual tenim clau. De la Terra, no en tenim, però ens volem acomodar com si ho fora. I els altres éssers vius?

No cal posar-se apocalíptic, això és de pel·lícules, sèries de segona fila i premsa cridanera. La realitat és molt més cruel perquè només veiem el gel que es veu per damunt de l’aigua. Mentre ens sentim còmodes a les nostres cases, amb llum i gas (sotmesos a estranyes i incòmodes conjuntures) tot sembla anar bé, encara que bé no vaja.

El 2022 sembla ser un d’aquells anys en què la Terra (i les conjuntures) s’ha posat exigent; recordarem l’any per la sequera i els incendis. Hem vist els fons dels embassaments i dels rius. En descobrir-se els fons hi ha sorpreses: un campament de l’exèrcit romà a Ourense,  les pedres de la fam a Alemanya, un conjunt megalític a Extremadura o pobles sencers que, en omplir-se d’aigua, queden inundats i desapareguts. Però a casa nostra ha sigut un any passat per aigua, han brollat totes les fonts de tots els termes i els rius, fins i tot a l’estiu, porten aigua.

Al remat, ha arribat l’estiu, un estiu monòton, calorós, bascós i poc entretingut meteorològicament parlant. L’any que ve, si fem cas de les observacions, veurem caure l’aigua del cel en comptades ocasions. Altres anys hi havia molt a observar, molt a dir; enguany, no. Voldria estar en l’error, en un gran error. A veure, ho vaig dir el primer any que feia aquest joc de previsions. No he perdut mai eixa perspectiva perquè és un joc totalment acientífic i l’únic objectiu és passar-ho bé en l’observació, saludar la meua amiga l’òliba i compartir el joc. En el joc de l’any passat alguna cosa vaig atinar, casualitat o atzar. Ho he de dir, enguany he estat a punt de deixar-ho córrer de tan avorrida com era l’observació; tots els dies eren iguals, el tòpic del dia de la marmota, però bé, m’he fet endavant.

Recorde ara que l’estiu del 2021 va ser “fresquet”, la confirmació em va vindre un dia que veia l’oratge a A Punt i van posar una gràfica de temperatures dels estius dels anys anteriors al 22. Efectivament, l’estiu del 21 va ser molt més fresc. Recorde que la majoria de dies les muntanyes del litoral tenien capell, enguany han aparegut fora de comptes.

 

 

GENER 2023

                     El mes de gener és com el dijous de l’hivern, el rovell del fred. N’hauria de fer, de fred, però no pareix que en farà molt. A veure, no vol dir que anirem amb mànega curta, ans al contrari, haurem de dur bon abric al carrer i al llit. Ara bé, en les hores centrals del dia se sentirà l’amabilitat del sol a la pell, aquell solet que busquen els gats i el que sembla que ens acarona la cara. Algú es llevarà corfolls de damunt a ple migdia. De pluja, poca o, en tot cas, quasi testimonial. Entre la segona i tercera setmana del mes, és a dir, el rovell del rovell, podria moure alguna llevantada vergonyosa i banyar part del nostre territori.

 

FEBRER 2023

                     Qui haja anat a Bocairent en les festes dedicades a Sant Blai, pot imaginar-se com ha canviat l’oratge de fa 50 anys a ara. De fred, clar que en farà, però abans et quedaves carpit en un cantó i somiaves viure dins d’una estufa. Deixarem que siga la candelària qui ens presente la resta de l’any, ja sabeu, si plora... si riu... ja veurem què fa. En la meua acientífica observació em trobe com Jordi de Sant Jordi, el nostre poeta medieval d’origen morisc: “desert d’amics, de bens e de senyor”. Jo estic “desert de núvols, de pardalets i de vents”. Algun ruixat a primeries de mes pels llocs habituals de pluja, però de temporal, res de res. Hivern sec, com els deserts de gel.

 

MARÇ 2023

                     La Terra, en el seu periple astronòmic, comença a rebre la calidesa del sol, això en diuen primavera, és el mes que abandona l’hivern i el que fa de porta de la primavera. Com que l’hivern ha estat sec, aquest mes ens vol portar aigua, li costarà, però acabarà portant-ne.

                     Començarà fent caloreta, bones perspectives per a les festes falleres; els més agosarats acudiran a la vora de la mar, a rebre el sol, amb coneixement. Demanarem als efluvis atmosfèrics que l’oratge deixe fer la festa i, després, vindrà l’aigua, un bon temporal de gregal. A genollons l’esperem.

 

ABRIL 2023

                     Sembla que l’estiu d’enguany pega encara cabotades a la primavera de l’any que ve. La Pasqua arriba enguany prompte, fruit de la lluna plena com sempre, la de després de l’equinocci de primavera, el 20 de març, la lluna el dia 5 d’abril. Els xiquets poden esperar el dia de Pasqua tranquils si és que volen volar el catxirulo, o millor dit, si és que saben què és un catxirulo. A veure, els espavilats i espavilades, cal fer una aplicació del mòbil que vole un catxirulo? No, em sembla més divertit volar-lo en el camp.

                     De dies radiants, en tindrem molts, però de pluja, encara que si plou a l’abril cada gota val per mil, poca cosa, haurien de valdre per deu mil o més perquè anirem curts d’aigua.

 

 

 

MAIG 2023

                     Segueix el bon oratge, els amants del sol no voldran esperar al 40 de maig, ni al 15. Si volem veure ploure ens haurem de posar un vídeo antic, d’aquells que guardem al mòbil. Mira que voldria enganyar-me!

                     Tot i això, cap a mitjan mes farà una miqueta de frescoreta, un record que maig és un mes de primavera, que el sol, si vol mostrar la seua tirania, haurà d’esperar

 

JUNY 2023

L’any, atmosfèricament, és ben avorrit; les observacions oliberes ja mostraven eixa monotonia, el famós dia de la marmota. Juny, llevat d’alguna nuvoladeta a començaments de mes, no porta més que sol i calor. Ens acovardirem de tanta mansuetud atmosfèrica.

 

JUIOL 2023

                     Què hem d’esperar del mes de juliol: calor, i de la bona; ara bé, cap a finals de mes, tempestes fortes o molt fortes. Hem tingut dos anys seguits l’anomenat esclafit sec. Enguany, al festival de la medusa a Cullera va acabar amb tragèdia. Bé, esperem que siguen tronades d’estiu, que sempre n’hi ha hagut; ara bé, si l’atmosfera s’ha carregat de calor en els mesos precedents, és fàcil que rebente en algun moment.

                     Potser és el moment de fer un incís, un parèntesi. Sempre s’ha tingut en compte el mes d’agost per tal de fer aquestes prediccions; també he llegit que hi ha qui ho fa tenint en compte els dies del mes de gener. Bé, siga com siga, potser hauríem de tindre en compte els canvis climàtics al llarg del temps. Així, es diu “canícula” el període de temps en què fa més calor. Es diu així per una constel·lació que els romans anomenaven “Canis Major” (gossa major), en aquesta constel·lació hi ha una estrelleta anomenada “Canicula” (gosseta) pels romans. Es grecs l’anomenaven “Sirius”. Aquesta estrelleta, al mes d’agost, eixia just abans del sol i es pensava que feia augmentar la calor, per això es parlava de dies caniculars. Resulta que en l’actualitat, si volem veure Sirius just abans que isca el sol, cal anar al mes de setembre.

                     Pel que s’ha dit, caldria canviar els dies d’observació? O, simplement, enguany hi ha hagut l’estiu que hi ha hagut i ens haurem d’aguantar amb el que es preveu.

 

AGOST 2023

                     Els primers dies, com ja s’ha dit, caniculars, de llibre, calor d’estiu. La segona quinzena, després de la Mare de Déu Gitada (prepara la flassada), l’atmosfera s’anima, com correspons a un mes d’agost regular. Els núvols correran per tot el territori i l’aigua ens visitarà sense donar moltes pistes d’on caurà. Són tronades habituals a finals del mes d’agost, bona època perquè la serra vaja despertant els micelis, ara bé, cal esperar el mes de setembre perquè refesque i humisca la terra, si volem collir bolets a finals de setembre o primeries d’octubre.

 

 

SETEMBRE 2023

                     La primera setmana refrescarà, caldrà posar-se, a la nit, alguna manegueta al cos i una manteta al llit. L’estiu se’n va de vacances. Sembla que la segona setmana del mes ve humida, per primera vegada en tot l’estiu, el dia de l’observació, el Montgó s’ha posat capell. Un trenet de núvols es dirigien cap a la mítica muntanya de la Marina Alta empesos per vent de recorregut marítim. A més de la Marina, també cal esperar ruixats per les comarques centrals del País Valencià, ja que, a poc a poc, la resta de muntanyes, com ara el Montdúver, han anat cobrint-se el cap amb un barret vaporós.

                     El mes vol acabar, altra vegada, recobrant la calor que s’havia perdut a causa del temporal.

 

OCTUBRE 2023

                     Octubre vol se una extensió de setembre, però no, la segona setmana tallarà de soca-rel la monotonia. Una dana cobrirà de núvols tot el territori, almenys la part central, el golf de València. En algun lloc d’eixe extens territori descarregarà l’aigua com a casa nostra sol ocórrer, és a dir, sense coneixement.

                     Les nits aportaran frescor. A poc a poc, el fred anirà ocupant el lloc que li correspon i trobarem acollidores les nostres cases ()no oblidem que el carrer també és acollidor)

 

NOVEMBRE 2023

                     D’un temps ençà, és fàcil veure la gent anar a la fira d’Ontinyent amb mànega curta a ple migdia. El 2023 sembla que serà un d’eixos anys. Entre el 10 i el 20 del mes farà una miqueta més de frescor; de nit en farà a tota hora. Mal assumpte per als boletaires, si, damunt, fa quatre ventolades, com sembla que farà, s’acaba la temporada. Ara bé, a Castelló, a les serres, vull dir, no sabran què fer d’ells.

 

DESEMBRE 2023

                     Ja ve el fred, usarem els diferents sistemes de calefacció per tal de condicionar les cases. Els núvols, de decoració. Potser vindran un parell de temporalets, així, en diminutiu, per les comarques centrals del nostre territori. Potser en les comarques més humides en tinguen dos.

                     No he nomenat la paraula “neu” en tota la predicció perquè no se’n veu ni una volva. Potser els cims més alts s’enfarinen. Poca cosa, com tot l’any, poca cosa.

 

JOCS DE SEMPRE, PER SEMPRE

 

 Es tracta del llibret que ha regalat la comparsa dels Llauradors en la capitania cristiana de l’any 2022. M’ha encisat, m’ha fet recordar, m’ha fet obrir els ulls, es mereix un gran aplaudiment i un sincer reconeixement a tots i totes els/les participants en aquesta meravella. Quasi no veig l’entrada de la resta de comparses mentre fullejava el llibre, la falta d’ulleres per a llegir va impedir la temptació. Però, ja us dic, m’ha fet pensar, conec tots els jocs, però si els haguera d’haver reunit una sola persona, hauria estat impossible.

Precisament, el fet de ser coral aporta gran interés al projecte. Després de les festes l’he llegit amb calma i, qui té edat suficient, va recordant-los tots, un per un; però, ni en una dia de tren els hauria pogut recordar tots. Per això vull aplaudir i tornar a aplaudir la iniciativa.

Tots aquells jocs formen part de la nostra cultura, en el sentit més ample del terme. Mentre llegia, recordava i pensava: “Redell” Pareix que siga d’Ontinyent!” Vull dir que he rebut una sacsada a la memòria i la rebrà tot aquell que llija el llibre. Els que formem part d’una cultura compartim jocs, vivències, cançons, maneres de fer, romanços, compartim, en definitiva, cultura popular, concepte que Joan Fuster en Sagitari (1985) va tractar d’aclarir: «Això de la «cultura popular» és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confusionària. Alguna vegada –¡mea culpa!–, induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d’una possible «cultura nacional-popular», però em sembla que divagava. Només hi ha una «cultura». Fins i tot la «contracultura» no és sinó una «cultura» més sofisticada que la de les universitats i les acadèmies». Després matisa i aclareix: «Tal com funciona el món en què vivim, si la «cultura» ha de ser «popular», o volen que siga «popular», només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda. Amb els sistemes d’ensenyament vigents –i no sols el carpetovetònic–, les criatures abandonen els estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intel·lectual, i de vegades amb un odi formal a la «cultura». I, després, els preus». Si algun joc és “barat”, cal buscar-lo en el recull que ha fet la comparsa de Llauradors d’Ontinyent, només cal gana de jugar.

El recull de jocs, cançons, instruments, etc, és lloable, ja ho he dit, una feina preciosa. Voldria fer algun comentari i, si se’m permet, afegir algun joc que he recordat i no hi he vist. En algun cas, potser no devia ser el lloc on posar alguna versió poc “edificant” d’aquells jocs. No ho sé, tot i això em permet fer algun apunt per si algú el vol recollir.

·       En el joc de la trompa, a més del típic joc del rogle, també jugàvem a veure qui la feia “bufar” o “brunzir” més, per a tal efecte calia llançar-la amb la màxima força possible. També jugàvem a posar-nos en un extrem del camp de futbol (al col·legi dels franciscans) i llançàvem la trompa enlaire cap a l’altra porteria. Si, en caure, la trompa ballava, guanyaves. El camp havia d’estar buit i els pocs espectadors/jutges a l’aguait. Una última cosa, jo, molt humilment, era un “crack” de la trompa en tenia dos amb el cap pla que pintava a ratlles de colors; les dos eren de carrasca i, quan em quedava dins del rogle, els companys anaven amb molt de compte de pegar-me un tito, ja que normalment es trencaven les que topaven contra les de carrasca. Encara les tinc.

·       Que jo recorde, quan eixíem de “costura”, que és com déiem a l’escola, abaixàvem de l’hospital al riu, parle de xiquets de 5 o 6 anys. Uns es posaven a una banda i altres a l’altra. El joc era simple, tirar-nos pedres, fer harca, paraula d’origen àrab que vol dir “moviment de tropes”. Algunes dones, impertèrrites, que llavaven al riu ens deien: «aneu espai, a vore si vos esporregeu» i seguien llavant. El més normal era tornar a casa fet un “acciamo” (ecce homo), ple de fang, banyat i, algun dia, amb algun trinxet al cap. Però, compte, que abans d’anar a casa encara passàvem per l’escala que connecta el mercat amb el Barranquet i ens deixàvem caure per la barana, que feia de tobogan. Amb el frec contra la pedra, els pantalonets curtets es foradaven. M’imagine la cara que faria ma mare en veure’m entrar a casa, com si vinguera d’una batalla campal, de qualsevol lloc llevat de l’escola. Per cert, em va costar molt dissociar la paraula “costura” de “escola”.

·       Jocs motrius. Alguna coseta tinc a dir. Jugar a reine, si es feia amb una pilota de paper o de drap, toca; però si es feia amb una pilota de vaqueta, el concepte prenia matisos.

Pel que fa als jocs de persecució, com ara la tula, hi havia dos versions que no he vist al llibre. En primer lloc, hi havia el “monstre” (o monstruo que déiem) en el qual, qui pagava perseguia la resta de jugadors, quan en tocava un, aquest també es convertia en perseguidor, així fins que anaven tots contra l’últim que quedava sense tocar. L’altre cas és el joc que déiem “Alicante”. Qui pagava, abans de començar a perseguir deia: «Alicante, el que estiga bovo, que s’encante i qui caiga un bac, que s’aguante». Valia tot, com es desprén de l’avís; ara bé, hi havia una particularitat i és que hi havia un lloc assenyalat que era “mare” i, si estaves dins, tenies protecció, no podien tocar-te. Encara hi havia una altra modalitat de persecució. En els dies de pluja en què no es podia eixir a l’aire lliure a jugar, ho féiem pels corredors del col·legi. Allí jugàvem al bou. Es tractava de la tula bàsica només que qui pagava era el bou i si t’agafava t’inflava a punyades a tort i a dret fins que se n’anava a per un altre; així, sense regles.

·     A l’estacadoret es jugava quan havia plogut, clar, i els camps estaven molls. A més de la modalitat explicada en el llibre, jugàvem al que anomenàvem “barcos”. Es feien dos cercles a una bona distància l’un de l’altre i, des de dins es tirava el clau en direcció a l’altre. On queia el clau es dibuixaven dues ratlles que connectaven el punt on havia caigut el clau amb el rogle (això era un barco perquè semblava la proa d’un vaixell). Seguies tirant fins que fallaves. Guanyava qui arribava al cercle de l’altre. Quan es fallava, el contrincant anava recuperant barcos del contrari.

·     Una noteta al voltant del “xurro”. Al llibre s’ha explicat amb una claredat com l’aigua del Pou Clar; ara bé, als adolescents dels anys 70, no sé si induïts per la moda hippie, el que més ens agradava era transgredir, bé, com tots els adolescents de tots els temps. Així, per a tirar-se al xurro, calia posar les mans en l’esquena d’algú dels que pagaven per tal d’amortir el colp. Doncs bé, hi havia una modalitat que era “tirar-se a l’oli pesat”, és a dir, sense mans (i possiblement sense dents). Amb aquella modalitat passava de tot: bacs esgarrifosos, collonets accidentats, sang a l’esquena causada pel frec de la roba amb la pell, etc.

·     Dos comentaris a l’últim apartat: joguets. Estic ben convençut que un xiquet amb una caixa de cartó i un pal desenvolupa molt més la imaginació que amb una videoconsola, que també en desenvolupa; la finestra de la imaginació en els humans menuts és ben gran i, a mesura que es fan major, va tancant-se. No a tots/es, val a dir. En el primer cas, el cap ho ha de fer tot; en el segon, ho donen quasi tot fet, encara que els xiquets que hi juguen imaginaran molt més que l’inventor del joc. Així hauria de ser. A veure, llegint “La flauta de paper de fumar” he recordat que els xiquets de la meua generació en féiem una amb l’ull d’una canya. Es pegava un estiró a l’ull, s’agafava el corfollet de fora, es tornava a enrotllar i, en bufar, sonava. L’altre joc, no conec altre xiquet que el fera. Jo era “monesillo” (escolà) de Sant Francesc (monesillo, pillo) i esperava amb certa ansietat que s’acabara la cera d’aquells ciris redonets que algú encenia per algun motiu pietós, bé per demanar alguna cosa, bé per donar gràcies. Bé, el cas és que quan es consumia la cera quedava l’esquelet del ciri que era metàl·lic. Amb aquells esquelets em feia uns avions al·lucinants, de mots models, ja que la base era una creu, després hi havia el cos cilíndric i acabava en dos laminetes que sostenien la metxa. Feia avions i coets, la taula de la màquina de cosir de ma mare (Singer) era el portaavions i el passadís el cel per on volaven aquells avionets.

·     Encara un darrer apunt. Com que tinc tres germanes, m’he inflat a jugar a la corda, a la goma, a les boletes... Per que fa a aquest últim joc, recorde que féiem un rectangle amb una ratlla enmig on posàvem tres o quatre boletes. Des de la ratlla calia tirar a veure si en tréiem alguna. Si no en tréiem a la primera, des d’on s’havia caigut es tirava.

Com que ma mare cosia, hi havia retalls a tort i a dret a casa, així que, assegudes en una cadireta al pati, passàvem moltes hores fent “modelets” per a les nines, cosa que agraïsc perquè encara tinc certa destresa amb l’agulla, poca cosa, cal aclarir.

Bé, per acabar amb aquest xicotet comentari, vull tornar a felicitar i aplaudir la iniciativa. Cultura, com deia Fuster, només n’hi ha una i, en aquest cas, parlem de la nostra. Mimem-la i tinguem-ne cura.                                                

                                                                                     Joan Torró

                                                                                   Setembre, 2022

                                                                                  

 

Les veus del temps: la llengua d’Ontinyent al segle XVI a través d’un llibre de crim.

Com ja s’ha dit, la font d’aquest estudi és un llibre de crim de la vila d’Ontinyent de l’any 1570; tot i la gran distància en el temps, sentia aquelles “veus” molt pròximes, quasi a tocar. Però abans de parlar d’aquelles “veus” cal fer alguns aclariments sobre aquest tipus de text.

En els llibres de crim hi ha una primera part en què es pren declaració immediata als protagonistes de la denúncia, en aquest cas, dos llauradors que porten pres un home a qui, presumptament, havien sorprès amb forment furtat de la seua propietat a la partida de l’Agrillent. Aquestes declaracions són, com ara veurem, un autèntic tresor perquè reflecteixen la parla improvisada i natural de les persones interrogades, per això, la llengua és vivíssima: exclamacions, ponderacions, expressions usuals, diàlegs, exclamacions eufemístiques i qualsevol altra característica del registre dialògic.

La segona part, és a dir, la instrucció del judici, és preparada. Fiscal i defensa preparen el bloc de preguntes que faran, tant als principals implicats com a testimonis que busquen per tal d’afavorir el seu argumentari. Ja se sap, «si et pregunten això, digues açò», vull dir que es perd l’espontaneïtat que hi havia en les primeres declaracions; tot i això també hi trobem gran riquesa lingüística.

Algunes paraules, com després es veurà, només són usades per persones instruïdes i eren usades en formularis que devien vindre de ben lluny en el temps. És una altra riquesa que tenen aquests textos perquè es troba reflectida la parla d’un “cavaller” i la d’un “llaurador”, és a dir, que es poden apreciar els dialectes socials; ja n’hem vist un exemple.

A finals del segle XVI la llengua es troba en un estat de trànsit cap a la “modernitat”, cap a la llengua que parlem hui. Els dialectes actuals van prenent forma però encara conviuen amb formes que, a poc a poc, es perdran en la nostra parla quotidiana. Aquest trànsit es veu en molts aspectes de la llengua, però només posaré uns quants exemples perquè no és el lloc d’aprofundir ni d’avorrir.

·       S’usava sempre el pretèrit perfet simple : respongué, concertaren, partí, etc., en lloc del perifràstic que usem hui: va respondre, van concertar, va partir.

·       L’imperfet de subjuntiu es formava  en -às, -és, -ís: pogués, estigués, prengués, fossen, tornàs, etc. En l’actualitat usem les formes acabades en -ara, -era, -ira: poguera, estiguera, prenguera, fora, tornara...

·       El present de subjuntiu ja té la forma -a: diga.

·       La consonant postalveolar sorda (veieu com és d’avorrit?) que trobem en la paraula peix, s’escriu sense la “i” que actualment molts valencians articulem davant d’aquest so. Així trobem: conex, dexàs, fluxar (coneix, deixàs, fluixar); alhora trobem altres paraules: puix, eixir, pareixia, en què la vocal “i” és present. Devia ser una qüestió d’escriptura? En realitat, no sonava però algunes paraules, potser per tradició, sí que la portaven? En algunes fórmules de la instrucció apareix així /axí; devien estar en trànsit.

·       També he constatat el plural de les paraules planes cacabades en -e que fan el plural en -ns: home/hòmens, típic dels parlar valencians actuals.

·       L’article “lo” és usat tant com a neutre: «sobre lo que després serà interrogat», com per a masculí singular: «dellà lo riu», «vos compraré aprés lo forment»

Bé, la llista hauria de ser més llarga si escrivira per a un àmbit filològic, com que no és així, seguiré amb altres aspectes més “curiosos” i entretinguts, per exemple, l’inventari de la roba que duia el traginer en ser pres. Pel que ara veurem, aquell home es vestia amb roba molt vella i en molt mal estat, cosa que sorprèn a qui el coneixia perquè no era normal veure’l així. Devia haver caigut en desgràcia i, potser, devia haver-se convertit en un roder (persones que tenien prohibit l’accés a la població i “rodaven” pels voltants buscant-se la vida; se’n podien unir uns quants i fer una colla de roders).

-Saragüells d’estopa usats.

-Camisa vella i apedaçada.

-Sayo pardillo forrat de friseta morada usat: tots sabem què és una saia, per tant, pense que devia ser roba interior. “friseta” roba de llana, pelosa i generalment verda o roja.

-Herrehuelo de drap pardillo: sembla que era una capa curta; ara bé, tot era “pardillo”, no sé si devia un ús despectiu. Com hui quan diem que és de coloret “aleta de mosca”.

-Girada de vellut negre molt vell: potser es refereix a pell girada de vellut per al calcer o el barret.

-Balandreu pardo: faldons de la camisa que pengen per fora.

Per les aportacions dels testimonis de la defensa, aquell Joan Martínez de la Rosa, el traginer, havia sigut un home molt ben considerat al qual li fiaven fortes sumes de diners i no l’havien trobat mai en falta. Però el fet d’arribar sense armes i sense bèsties va fer sospitar Joan Pont, l’amo del matxo que volia llogar: «Y ell dit testimoni li dix qu.estava espantat de com anava tan desbrasat y sense espasa, que no solia anar axí y que estava en parer de no donar-lo (el matxo)».

Però un testimoni de la defensa aporta aquest testimoni: «E dix que en tot lo temps que ell dit testimoni lo ha conegut al dit Joan Martínez de la Rosa, ha vist que en la ciutat de Alacant li han donat comissions al dit Joan Martínez de la Rosa per a que fes tonyines en les almadregues de Castella, acomanant-li groses quantitats de dinés, y ací en la present vila de Ontinyent, ell dit testimoni y altres persones de la present vila li han donat al dit Joan Martínez de la Rosa moltes càrregues de robes per a que portés a fires de Sevilla o de sa terra, y ha donat molt bon compte y rahó de lo que li és estat acomanat y may a hoyt dir que nengú es quexàs de aquell».

Potser el tret més cridaner, curiós i, per a mi, emocionant, és tornar a «escoltar» la reproducció d’una conversa. Fent un altre exercici d’imaginació pense en el senyor Vicent Donat; a veure, per a tots nosaltres i d’ara endavant, el senyó Vicent, al qual provaré de posar cara i traça aprofitant alguns trets descriptius que apareixen al judici. Devia ser un home de mitja talla, metre seixanta poc més o menys, la cara redona, morena i agradable. El sol havia esculpit cada solc de la seua cara com ell havia treballat els solcs del bancal, anaven alhora, només que el bancal tenia moltes més possibilitats d’envellir que ell. De somriure fàcil i acudit a la punta de la llengua. Unes celles ben poblades protegien els ulls marrons, terrers i profunds. Si obria molt la boca se li veia alguna falta a la bancada; bé que va patir a cal barber el dia que li van arrancar aquells queixals que tant de mal li feien. Tenia el seu trosset d’horta al Llombo on feia verdures que consumien a casa i, si en sobraven, encara en venia. També duia altres bancals com el de l’Agrillent que treballava a mitges. Sabia treballar la terra, se l’estimava i volia que es notara perquè el dia que el soterraren, la terra fora amable amb ell, l’acolliria per a sempre. També devia ser un home d’aquells que parla i s’escolta, me l’imagine preparant la llengua de camí a les dependències municipals. El treball del camp, de vegades, és solitari i, per tant, es parla poc. El senyó Vicent devia tindre la llengua apegada al paladar i quan li van preguntar: «que diga la diligència que s.a fet per a trobar lo forment o les garbes que li han furtat, y si l.a trobat, en poder de qui». Sorprén el detall amb què conta a l’autoritat tot el que havia passat. També pense en el pobre escrivà que aniria desesperat per tal de poder apuntar tot el que el testimoni contava, era la seua feina, així que la declaració degué durar molt i: encara que l’escrivà coneguera el senyó Vicent, encara que de tant en tant l’escrivà bufara, encara que es tirara les mans al cap, la seua obligació era posar sobre el paper el que deia el testimoni de la manera més fidedigna possible. Bé, crec que paga la pena «escoltar» el que va dir un ontinyentí de fa 450 anys[1] en la seua declaració:

«E dix que lo dimars propassat ell testimoni se posà a cercar[2] a hon podia trobar ses garbes de forment que li havien furtat y anà de heretat en heretat ab escuses que cercava un chich que se n'era anat, e arribant a una heretat de Matravell, nou convertit, del lloch de Beniçoda trobà dos fills y un gendre del dit Matravell que segaven forment en la heretat del dit Matravell y.ls interrogà que si li havien vist un chich que cercava, y de rahons en rahons, dix el dit testimoni als dits fills y gendre de Matravell que com los anava en aquella terra de forment, e los dits fills e gendre de Matravell li respongueren que, gràcies a Déu, bon forment tenien, e li digueren que la nit passada, que seria lo deluns al vespre, havien portat una garbereta de forment a la hera del dit Matravell, la qual està en terme de Albayda e que no sabien qui havia portat dita garbera, ni de qui era, y ell dit testimoni los dix: "No sabeu qui la y ha portada? Yo sé un home que li n'han furtat y u serca, y per ço si y veya aquex blat, yo.l conexeria".Y los dits fills y gendre de Matravell li digueren: "Doncs anem y mirem-ho, y vejam si és vostre o de qui és".

Y anant li mostraren a ell dit testimoni una garbereta de forment que y poria haver set o huyt cavallons de forment, y trobà y conegué ell dit testimoni lo seu forment que li faltava esser allí, y trobà que y havia unes garbes de majoma mesclades, y ell testimoni dix: "Aquest és lo meu forment, y si no.m voleu creure, yo portaré prova". E hu dels fills del dit Matravell dix: "Cap de tal![3] quin seria que alguna persona que.sevol mal o haja fet perquè lo home es pogués aferar  ab nosaltres". Y ell testimoni los dix: "No us tinch jo a vosaltres per tal vil gent, perquè jo no crec que vosaltres o hajau fet, però feu-me.u plaer que mireu entre vostres vehins qui ha portat lo forment a la hera, y m'aviseu, perquè no fent-ho y no trobant qui u ha fet se hauria de demanar a vosaltres per trobar-lo en vostra hera". E los dits fills de Matravell pregaren a ell testimoni que se'n tornàs a la vesprada y parlarien del negoci, que son pare ya seria, y axí se n'anà ell dit testimoni. E lo deluns propassat ne donà rahó al justícia no sabent qui u havia fet, e aprés ne parlà, sabé a hon estaven les garberes al magnífich Vicent Montanya, notari, loctinent del magnífich justícia, dient-li que havia trobat a hon estava lo forment que li havien furtat, e com se regiria, e quin consell li donava. E lo dit magnífich En Vicent Montanya li respongué: "Fora bo que puix haveu trobat una proba que la (...) portàreu, però puix no u haveu fet y estau determinat a vel·lar-i anan esta nit y vel·lam la garbera, y si nengú no ve, demà de matí anan-ne a fer rahó a don Cristòfol del Milà, pux dieu que està en terme de Albayda". E axí ell testimoni, la nit propassada, juntament ab Vicent Monyós anaren per posar-se en salt y vel·lar prop de la garbera, y essent allí se posaren dins en la garbera, y en açò vingué lo dit Matravell pensant que ell dit testimoni y son company foren los lladres que venien a desgarbar lo forment, y axí lo dit Matravell s'estigué ab ells guardant qui vendria a la garbera. E a arbitre d'ell dit testimoni, poria ser poch més o menys la mija nit o un poc més del matí, que ell dit testimoni e los altres adormint-se, vingué a la dita hera de Matravell, a hon estaven abdós càrregues de garbes de forment, ço és, ab un macho e un ase, y ell dit testimoni dormia, y al passar de l'home ab les càrregues li tocaren unes aristes de la cara y.s despertà, y en açò, lo dit home que portava lo forment hagué sentiment e véu al dit testimoni y als altres que ab ell estaven, y prengué via y passà ab les càrregues volent eixir de la hera, y en açò ell testimoni despertà al dit Vicent Monyós dient-li: "Vet ací lo lladre que se'n va". Y en açò se levaren[4] el dit testimoni y lo dit Vicent Monyós y seguiren al dit home ab les càrregues de forment, y lo home, eixint del camí campa través, ell testimoni y son company yxqueren aldavant y li digueren:"A tal hora garbejant?". Y lo dit home los respongué: "Sí, que no és bona hora?". Y ell testimoni li dix: "De hon dueu lo blat? Y ell dit home los respongué: "Del de son amo". Y ell testimoni li dix: "A hon està son amo y a hon el portau ?". E lo home dix: "A una hera que y a ací dalt". Y ell testimoni li demanà que de hon era, y ell dit home los respongué que de Vilajoyosa; y ell testimoni li dix: "De Vilajoyosa veniu a garbejar ací?". Y lo dit home los respongué: "Sí, què no puch venir a garbejar así ?". E ell testimoni e son company, vent-lo tan fora camí li digueren: "Ara veniu allí, a aquella hera de hon vosté se n'anat y allí descarregarem lo forment". E axí lo dit home, voluntàriament, girà les bèsties y portà lo forment a la hera y descarregà, y ell dit testimoni li demanà: "De hon haveu portat lo forment ?". E lo dit home li dix que de un tros que està junt al camí de Xàtiva, deçà lo riu de l'Agrillent, "que.l me ha venut un home". Y ell testimoni li demanà que a hon era lo home que lo y havia venut, y lo dit home li respongué que allà estava, que n'havia de portar altre camí. Y ell testimoni li respongué: "Allà està l'home, anem allà y vejam lo home que'l vos ha venut". Y recusant lo dit home de anar a mostrar lo home que li havia venut lo forment, se abraçaren ab ell y.l ligaren, y ligat, camí caminant se'n vingueren, y essent al troç a hon havia descarregat lo dit home los dix: "Davall aquelles carrasques havem carregat", mostrant les terres que ell dit testimoni té a mijes y de hon li falta lo dit forment. E essent en dit troç ell testimoni li dix que cridàs al home que lo y havia venut; e lo dit home chiulà, y aprés cridà un crit o dos crits dient:"Hou, hou!!" e nengú li respongué. E axí, camí caminant lo portaren pres, y essent prop de la vila de Ontinyent vingué allí lo magnífich y discret Miquel Hierony Urgellés, notari, loctinent y assessor del dit Magnifich justícia, al qual entregà e liurà lo dit home.

E açò e no als dix saber ell dit testimoni excepto que aprés és anat ell dit testimoni de dia a veure lo forment y ha trobat que les càrregues que l'home portava no heren dell dit testimoni, y a trobat que en la matexa nit han furtat a ell testimoni altres quatre cavallons, los quals no els ha trobat fins a la present hora. E açò e no als dix saber».

És molt sucós, els detalls de la conversa, impressionants. S’havia enxampat un lladre de forment, però es veu que n’hi havia altres lladres. ¿Era Joan Martínez de la Rosa l’esquer, home tingut per bona persona, i entretant els altres furtaven? En Pere Blasco, Justícia civil i criminal de la vila d’Ontinyent, aconsellat pels seus assessors, va determinar de castigar-lo amb l’expulsió (bandejament). Comptat i debatut, tenia mala traça aquell traginer.

Deixarem ara tranquil el senyó Vicent i farem un repàs al lèxic tan ric que ens ofereix aquest llibre de crim; veurem algunes expressions usuals de l’època i, després, una mostra de lèxic antic.

Expressions:

-Un jove moreno de cara.

-Home de mitja talla.

-Amb alguna falta en la banca (bancada)

-“Anava tan desbraçat i sense espasa”: desbraçat no apareix en cap diccionari, però pel context pense que podria ser mal vestit.

-A un tret de ballesta: trobar-se alguna cosa no massa lluny.

-Posar en fatiga: cansava, de pesat que es posava (es refereix al traginer que li vol llogar el matxo i l’home no se’n refia gens).

-Anar camí caminant: el que hui diríem a la marxeta, xino-sano.

-Estar en aguayt: estar a l’aguait, vigilant.

-Val Déu!: Valga’m Déu! Exclamació.

-Lo cor li dix: el cor li digué, un pressentiment.

-Posar en necessitat: posar en un compromís.

-S’espinà e pensà: tenia males sensacions.

-A tota pressa e cuyta: anar molt de pressa, en realitat, és una redundància.

-No respondre gens a compte: fer-se el boig.

-Clar non clar: més o menys.

-Posar-se en salt: preparar-se, estar a punt.

-Cap de tal! Deu ser una exclamació eufemística, un taco camuflat de l’època.

-Veent-lo fora camí: ja feia coses sospitoses, anava desencaminat.

-Prendre via: anar-se’n

-Anar a guardar: anar a fer guàrdia, a vigilar.

-Mostrava en par confús e torbat: igualment, de la mateixa manera.

 

Lèxic:

Germà Colom, en El léxico catalánà en la Romania (Gredos, 1976), ens explica que en un primer estadi, el lèxic de la nostra llengua permetia adscriure’s a les llengües Gal·loromàniques i, a partir del segle XV, es decanta cap a les iberoromàniques. El que és cert i es pot comprovar en la declaració transcrita, feta per un llaurador de finals del segle XVI, que encara hi ha grandíssima quantitat de paraules que hui diem d’una altra manera. Algunes paraules, que es poden comprovar en la mateixa declaració, convivien en aquell moment. És el cas de: forment/blat, entregar/lliurar.

Faré una llista breu de les paraules que han sigut arrossegades pels vents del temps.

·       Abdós: ambdós, tots dos. «...a hon estaven abdós càrregues de garbes de forment».

·       Ans: abans. «...més de huyt jorns ans que es trobaren en dita font».

·       Aprés: després. «... y aprés ell dit responent se'n va camí de Alacant».

·       Aydar: ajudar. «...a hon estigué un dia y mig o dos dies aydant-li a desembotjar».

·       Caplleuta: fiança que donava algú per evitar que un reu fora empresonat. «és suficient caplleuta per evitar dites despeses».

·       Car: conjunció causal, perquè, ja que. «...car diu ut supra que ell dit proposant és vehí y habitador de la ciutat de Alacant». Vull aclarir que aquesta paraula és usada per Nofre Barber, procurador de la defensa, persona amb una gran formació.

·       Cercar: buscar. «...ell testimoni se posà a cercar a hon podia trobar ses garbes de forment».

·       Decebre: fallar a les expectatives. «...descarregà dient que si lo forment era d'ells que.l prengueren donant-los a entendre com era estat decebut»

·       Despeses: els diners que es desprenen. «...ordenades en les despeses de la present causa».

·       Desús: fa molt poc, ara mateix. «...E dix que ja t'e dit desús en sa deposició».

·       Devers: en direcció a, cap a. «...portaren pres devers la present vila».

·       Ensemps: juntament, alhora (actualment “ensems”): «...entregaren al magnífich e lloctinent y assessor ensemps ab los dits macho e asnet».

·       Fermança: fiança, li fia diners. «...ell dit testimoni li entraria en fermança perquè també tenia necessitat de enviar unes lletres a Gandia per a que li enviasen uns dinés».

·       Fluxar: deixar anar (hui “afluixar”). «per ço que tinch molta faena y no puc fluxar lo macho».

·       Jamay: mai. Apareix amb la i grega a l’original. «...y jamay respongué ningú».

·       Jorn: dia. «...més de huyt jorns ans que es trobaren en dita font».

·       Llevar: en el sentit d’alçar-se. «... quan vingué a la matinada se llevaren i anaren a carregar...»

·       Manlligar: Lligar les mans a algú perquè no puga fer-ne ús. «arribant a ell se abrassaren ab ell hi.l manlligaren y.l portaren pres devers la present vila de Ontinyent».

·       Puix: (conjunció causal) ja que, perquè. «...Fora bo que puix haveu trobat una proba que la portàreu, però puix no u haveu fet...». Cal aclarir que aquesta paraula és usada només per Vicent Montanya, notari i lloctinent del justícia, persona molt formada.

·       Restar: en el sentit de quedar-se. «...on com tals crims y delictes no deguen restar sens condigne punició y castig». Paraula usada per Llatzar Lluch, procurador fiscal.

·       Sellavors: aleshores, llavors. «...en quatre cavallons y nou garbes que sellavors li faltaven» (hui, col·loquialment, el castellanisme “entonses” campa per tot arreu; però jo encara he sentit dir quan algú deia “entonses”: un mig almud i quatre onces, per a burlar-se de qui ho deia.

·       Seure: posar el cul a la cadira. «...descarregat lo forment se segueren un poc en dita hera».

·       Soleixint: fer-se de dia «... y.s llevà deluns soleixint».

·       Tantost: Immediatament. «...pagar en tonyina, ço és, la mitat tantost i l'altra mitat a l'agost».

·       Tostemps: sempre. «…e que tostemps lo ha vist ben tractar en art de treginer».

·       Vespre: nit. «...lo dit dumenge al vespre y.s gità a dormir».

·       Vosaltres: pronom que col·loquialment diem “mosatros” (o coses semblants). «...No us tinch jo a vosaltres per tal vil gent».

La cendra manté la brasa viva molt de temps, fins i tot d’un dia per a l’altre. La present escarbada a l’Ontinyent de fa 450 anys s’ha acabat; deixem que les brases esdevinguen cendra, a poc a poc, com les bones viandes, tot tenint present que de les cendres també se’n poden fer lectures, i ben sucoses.

 

---

[1] Pel que fa a la transcripció, m’he basat en la que vaig fer jo i l’he contrastada amb la que va fer Emili Casonova en: “Coexistència de sincronies lingüístiques en un procés criminal de 1570 d’Ontinyent” dins de Identitats i violències, editorial Afers. Cal tindre present que la nostra normativa actual és de segle XX i a finals del XVI, després de cent anys sense Cancellereia Reial, és impressionant el model de llengua que es manté.

[2] buscar

[3] Eufemisme, devia ser alguna paraula forta que no arribaria a la blasfèmia, cosa impensable en un judici, però segurament fàcil en un bordell.

[4] S’alçaren