JOCS DE SEMPRE, PER SEMPRE

 

 Es tracta del llibret que ha regalat la comparsa dels Llauradors en la capitania cristiana de l’any 2022. M’ha encisat, m’ha fet recordar, m’ha fet obrir els ulls, es mereix un gran aplaudiment i un sincer reconeixement a tots i totes els/les participants en aquesta meravella. Quasi no veig l’entrada de la resta de comparses mentre fullejava el llibre, la falta d’ulleres per a llegir va impedir la temptació. Però, ja us dic, m’ha fet pensar, conec tots els jocs, però si els haguera d’haver reunit una sola persona, hauria estat impossible.

Precisament, el fet de ser coral aporta gran interés al projecte. Després de les festes l’he llegit amb calma i, qui té edat suficient, va recordant-los tots, un per un; però, ni en una dia de tren els hauria pogut recordar tots. Per això vull aplaudir i tornar a aplaudir la iniciativa.

Tots aquells jocs formen part de la nostra cultura, en el sentit més ample del terme. Mentre llegia, recordava i pensava: “Redell” Pareix que siga d’Ontinyent!” Vull dir que he rebut una sacsada a la memòria i la rebrà tot aquell que llija el llibre. Els que formem part d’una cultura compartim jocs, vivències, cançons, maneres de fer, romanços, compartim, en definitiva, cultura popular, concepte que Joan Fuster en Sagitari (1985) va tractar d’aclarir: «Això de la «cultura popular» és, en teoria i en la pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confusionària. Alguna vegada –¡mea culpa!–, induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d’una possible «cultura nacional-popular», però em sembla que divagava. Només hi ha una «cultura». Fins i tot la «contracultura» no és sinó una «cultura» més sofisticada que la de les universitats i les acadèmies». Després matisa i aclareix: «Tal com funciona el món en què vivim, si la «cultura» ha de ser «popular», o volen que siga «popular», només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda. Amb els sistemes d’ensenyament vigents –i no sols el carpetovetònic–, les criatures abandonen els estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intel·lectual, i de vegades amb un odi formal a la «cultura». I, després, els preus». Si algun joc és “barat”, cal buscar-lo en el recull que ha fet la comparsa de Llauradors d’Ontinyent, només cal gana de jugar.

El recull de jocs, cançons, instruments, etc, és lloable, ja ho he dit, una feina preciosa. Voldria fer algun comentari i, si se’m permet, afegir algun joc que he recordat i no hi he vist. En algun cas, potser no devia ser el lloc on posar alguna versió poc “edificant” d’aquells jocs. No ho sé, tot i això em permet fer algun apunt per si algú el vol recollir.

·       En el joc de la trompa, a més del típic joc del rogle, també jugàvem a veure qui la feia “bufar” o “brunzir” més, per a tal efecte calia llançar-la amb la màxima força possible. També jugàvem a posar-nos en un extrem del camp de futbol (al col·legi dels franciscans) i llançàvem la trompa enlaire cap a l’altra porteria. Si, en caure, la trompa ballava, guanyaves. El camp havia d’estar buit i els pocs espectadors/jutges a l’aguait. Una última cosa, jo, molt humilment, era un “crack” de la trompa en tenia dos amb el cap pla que pintava a ratlles de colors; les dos eren de carrasca i, quan em quedava dins del rogle, els companys anaven amb molt de compte de pegar-me un tito, ja que normalment es trencaven les que topaven contra les de carrasca. Encara les tinc.

·       Que jo recorde, quan eixíem de “costura”, que és com déiem a l’escola, abaixàvem de l’hospital al riu, parle de xiquets de 5 o 6 anys. Uns es posaven a una banda i altres a l’altra. El joc era simple, tirar-nos pedres, fer harca, paraula d’origen àrab que vol dir “moviment de tropes”. Algunes dones, impertèrrites, que llavaven al riu ens deien: «aneu espai, a vore si vos esporregeu» i seguien llavant. El més normal era tornar a casa fet un “acciamo” (ecce homo), ple de fang, banyat i, algun dia, amb algun trinxet al cap. Però, compte, que abans d’anar a casa encara passàvem per l’escala que connecta el mercat amb el Barranquet i ens deixàvem caure per la barana, que feia de tobogan. Amb el frec contra la pedra, els pantalonets curtets es foradaven. M’imagine la cara que faria ma mare en veure’m entrar a casa, com si vinguera d’una batalla campal, de qualsevol lloc llevat de l’escola. Per cert, em va costar molt dissociar la paraula “costura” de “escola”.

·       Jocs motrius. Alguna coseta tinc a dir. Jugar a reine, si es feia amb una pilota de paper o de drap, toca; però si es feia amb una pilota de vaqueta, el concepte prenia matisos.

Pel que fa als jocs de persecució, com ara la tula, hi havia dos versions que no he vist al llibre. En primer lloc, hi havia el “monstre” (o monstruo que déiem) en el qual, qui pagava perseguia la resta de jugadors, quan en tocava un, aquest també es convertia en perseguidor, així fins que anaven tots contra l’últim que quedava sense tocar. L’altre cas és el joc que déiem “Alicante”. Qui pagava, abans de començar a perseguir deia: «Alicante, el que estiga bovo, que s’encante i qui caiga un bac, que s’aguante». Valia tot, com es desprén de l’avís; ara bé, hi havia una particularitat i és que hi havia un lloc assenyalat que era “mare” i, si estaves dins, tenies protecció, no podien tocar-te. Encara hi havia una altra modalitat de persecució. En els dies de pluja en què no es podia eixir a l’aire lliure a jugar, ho féiem pels corredors del col·legi. Allí jugàvem al bou. Es tractava de la tula bàsica només que qui pagava era el bou i si t’agafava t’inflava a punyades a tort i a dret fins que se n’anava a per un altre; així, sense regles.

·     A l’estacadoret es jugava quan havia plogut, clar, i els camps estaven molls. A més de la modalitat explicada en el llibre, jugàvem al que anomenàvem “barcos”. Es feien dos cercles a una bona distància l’un de l’altre i, des de dins es tirava el clau en direcció a l’altre. On queia el clau es dibuixaven dues ratlles que connectaven el punt on havia caigut el clau amb el rogle (això era un barco perquè semblava la proa d’un vaixell). Seguies tirant fins que fallaves. Guanyava qui arribava al cercle de l’altre. Quan es fallava, el contrincant anava recuperant barcos del contrari.

·     Una noteta al voltant del “xurro”. Al llibre s’ha explicat amb una claredat com l’aigua del Pou Clar; ara bé, als adolescents dels anys 70, no sé si induïts per la moda hippie, el que més ens agradava era transgredir, bé, com tots els adolescents de tots els temps. Així, per a tirar-se al xurro, calia posar les mans en l’esquena d’algú dels que pagaven per tal d’amortir el colp. Doncs bé, hi havia una modalitat que era “tirar-se a l’oli pesat”, és a dir, sense mans (i possiblement sense dents). Amb aquella modalitat passava de tot: bacs esgarrifosos, collonets accidentats, sang a l’esquena causada pel frec de la roba amb la pell, etc.

·     Dos comentaris a l’últim apartat: joguets. Estic ben convençut que un xiquet amb una caixa de cartó i un pal desenvolupa molt més la imaginació que amb una videoconsola, que també en desenvolupa; la finestra de la imaginació en els humans menuts és ben gran i, a mesura que es fan major, va tancant-se. No a tots/es, val a dir. En el primer cas, el cap ho ha de fer tot; en el segon, ho donen quasi tot fet, encara que els xiquets que hi juguen imaginaran molt més que l’inventor del joc. Així hauria de ser. A veure, llegint “La flauta de paper de fumar” he recordat que els xiquets de la meua generació en féiem una amb l’ull d’una canya. Es pegava un estiró a l’ull, s’agafava el corfollet de fora, es tornava a enrotllar i, en bufar, sonava. L’altre joc, no conec altre xiquet que el fera. Jo era “monesillo” (escolà) de Sant Francesc (monesillo, pillo) i esperava amb certa ansietat que s’acabara la cera d’aquells ciris redonets que algú encenia per algun motiu pietós, bé per demanar alguna cosa, bé per donar gràcies. Bé, el cas és que quan es consumia la cera quedava l’esquelet del ciri que era metàl·lic. Amb aquells esquelets em feia uns avions al·lucinants, de mots models, ja que la base era una creu, després hi havia el cos cilíndric i acabava en dos laminetes que sostenien la metxa. Feia avions i coets, la taula de la màquina de cosir de ma mare (Singer) era el portaavions i el passadís el cel per on volaven aquells avionets.

·     Encara un darrer apunt. Com que tinc tres germanes, m’he inflat a jugar a la corda, a la goma, a les boletes... Per que fa a aquest últim joc, recorde que féiem un rectangle amb una ratlla enmig on posàvem tres o quatre boletes. Des de la ratlla calia tirar a veure si en tréiem alguna. Si no en tréiem a la primera, des d’on s’havia caigut es tirava.

Com que ma mare cosia, hi havia retalls a tort i a dret a casa, així que, assegudes en una cadireta al pati, passàvem moltes hores fent “modelets” per a les nines, cosa que agraïsc perquè encara tinc certa destresa amb l’agulla, poca cosa, cal aclarir.

Bé, per acabar amb aquest xicotet comentari, vull tornar a felicitar i aplaudir la iniciativa. Cultura, com deia Fuster, només n’hi ha una i, en aquest cas, parlem de la nostra. Mimem-la i tinguem-ne cura.                                                

                                                                                     Joan Torró

                                                                                   Setembre, 2022